Benvinguts/des al bloc LOGOPEDIA AL DIA !



Aquest és un bloc gestionat per estudiants de 2n curs del Grau de Logopèdia de la FUB que pretèn ser una finestra de notícies d'actualitat per a totes aquelles persones interessades en aquest camp, ja sigueu estudiants, professionals, pacients, familiars...



Per això us convidem a participar-hi amb els vostres comentaris!





19 mayo 2012

Implant auditiu en una nena de dos anys

A una nena de dos anys amb sordesa prelocutiva se li ha practicat un implant auditiu a nivell de tronc cerebral a l’Hospital Gregorio Marañón (Madrid). 

Segons expliquen els mitjans, la nena va començar a percebre sons als sis mesos d’haver-la intervingut i es creu que serà capaç de parlar en un futur.

Aquest implant era l'única opció que tenia la petita per poder sentir sons i sorolls; qualsevol alternativa (audiòfons o implant coclear) no haguessin tingut èxit atesa la seva patologia:
una d’hipoacúsia profunda bilateral, a causa d’una interrupció en el nervi auditiu. Recordem que aquest nervi "connecta la via auditiva amb els nuclis coclears que estan situats al tronc cerebral, on es processa la informació sonora que rebem des de l’exterior”.
La cirurgia va consistir a implantar una placa d’elèctrodes al tronc cerebral que permetia continuar la via auditiva fins al cervell, per tal que l’impuls elèctric hi arribés.

 

Laura Lázaro

La Disàrtria


La disàrtria es defineix com "aquella alteració en l’articulació dels fonemes que es deriva de lesions del sistema nerviós o dels músculs responsables de la parla que originen dificultats en la utilització o en el control dels músculs de la boca, llengua, laringe o cordes vocals adequadament, ja que, aquests no presenten la mateixa hipotonicitat i de tal manera provoquen dificultats a l'hora de parlar."

La disàrtria es produeix per una alteració en el sistema nerviós i motor.

Depenent de la seva magnitud i ubicació poden presentar problemes: a l'hora d'arrossegar la llengua, parlar molt baix o xiuxiuejar, parlar lentament, parlar ràpidament i entre les dents. També pot produir  mobilitat limitada de la llengua, els llavis i la mandíbula, entonació i ritme deficient, canvis en el ritme de la veu, ronquera, veu entretallada, escàs control de la saliva i dificultat per mastegar i empassar.




Hem de tenir en compte que per millorar la dificultat en la comunicació, les persones amb disàrtria han de partir d'uns consells previs per facilitar el seu diàleg i la seva interacció amb les altres persones.  

És aconsellable: parlar alt i lentament amb freqüents pauses, evitar converses quan la persona se sent cansada ja que d'aquesta manera serà més fàcil entendre el que diu. Si la persona disàrtrica se sent frustrada hem d'intentar utilitzar altres mètodes, com: fer gestos per comunicar el missatge, fer descansos, utilitzar ordinadors per escriure les paraules, ambients relaxats i tranquils, reduir el soroll, la música i altres estímuls durant la comunicació.

El logopeda, el fonoaudióleg, el terapeuta de la parla o foniatre poden avaluar a les persones que presenten dificultats en la comunicació i determinar el tipus i gravetat del problema i portar a terme les proves necessàries i el millor tractament.


Al següent enllaç trobareu més informació: http://www.nlm.nih.gov/medlineplus/ency/article/007470.htm

Liset Jurado García.

EL BRUXISME; com afecta a l’ATM?

El bruxisme és un hàbit inconscient de serrar o carrisquejar les dents.


"Està relacionat o potenciat amb situacions d’estrès, nervis, ansietat, etc." És un hàbit que es dóna normalment a la nit mentre dormim.


Aquesta alteració funcional provoca diverses conseqüències com ara:  
- el desgast de les dents, disminuint poc a poc la seva alçada i fent-les més petites (imatge 1)
- problemes de contractures i dolors musculars de cap i coll
-  i alteracions a l’articulació temporomandibular (ATM).

Imatge 1
L’ATM és una articulació que connecta la mandíbula amb la part lateral del crani. (imatge 2). Es tracta d’una de les articulacions més importants del nostre cos ja que és la que ens permet fer moviments funcionals necessaris per la parla i l’alimentació.
Imatge 2

Els símptomes que es poden produir a nivell d’aquesta articulació són:


Sorolls, com clics al obrir i tancar la boca


  Bloqueig a l’hora de obrir i tancar la boca


  Dolor a la zona pròxima a l’orella


"El tractament més utilitzat per al bruxisme és una fèrula o placa de descarrega" (imatge 3) ja que el contacte de les dents amb el plàstic permet que la mandíbula es col•loqui en una posició adequada, relaxant els músculs masticatoris i disminuint la pressió sobre les dents.

És recomanable també, en casos molt extrems de bruxisme, fer teràpies i aprendre a relaxar o a fer massatges suaument sobre els músculs del voltant de la mandíbula, aprendre tècniques per reduir l’estrès, evitar mastegar xiclets i badallar. Si es pateixen els símptomes del bruxisme, seria convenient que es consultes a l’odontòleg i que es tractés amb l’ajuda d’un logopeda o psicoterapeuta.

Imatge 3
Odontocat; el portal d’odontología. Prevenció. Última actualització el 20 d’Agost de 2001. Disponible a: http://www.odontocat.com/bruxisme.htm

Slideshare; Última actualització el 14 de Maig de 2010. Disponible a: http://www.slideshare.net/jbsans/bruxisme-4099058

MedlinePlus; última axtualització el 19 d’Abril de 2012. Disponible a: http://www.nlm.nih.gov/medlineplus/spanish/ency/article/001227.htm



Noelia Fernández

ACTUACIÓN E INTERVENCIÓN TEMPRANA:





                                                     Fuente: kidsinmadrid.com


Durante el desarrollo lingüístico pueden aparecer disfunciones que repercuten en la adquisición y desarrollo del lenguaje del niño. Por eso, es necesario establecer objetivos que de alguna manera puedan paliarlos. Trataremos de incrementar sus habilidades y motivarlos para buscar una mejor estrategia comunicativa evitándose vivir la corrección como un fracaso.
La discriminación auditiva, praxias bucofaciales , respiración, producción fonológica, vocalización, incremento del vocabulario básico y coordinación morfosintáctica entre los elementos del discurso, son básicos para mejorar las conductas orales.
Para que la intervención logopédica que reciba un niño pueda tener las mayores garantías de éxito son necesarias: una detección precoz de las dificultades del lenguaje con la consecuente intervención para  poder eliminarlas y conocer los perfiles psicolingüísticos iniciales del niño, para evaluar las estructuras afectadas e identificar los objetivos. 
En definitiva, la terapia tendrá más éxito si se disponen de criterios claros para la intervención que guíen el qué y el cómo intervenir.
Tanto para los niños con dificultades en el aprendizaje, con trastornos lingüísticos, o con síndrome de Down, las relaciones interpersonales mejoraran si se proponen como objetivos alcanzar un lenguaje que se adapte a diferentes contextos y sea inteligible. Como  siempre,  la implicación de la familia será un factor determinante adicional al realizado por los especialistas , pues deberán proporcionar una mayor estimulación verbal, cuidando evitar las conductas de sobreprotección, abandono, etc.
La intervención y  ayuda pedagógica temprana a niños  con algunas dificultades, e incluso con deficiencia mental, serán más eficaces en las primeras fases del desarrollo infantil, pues las estimulaciones directas o indirectas son más favorables además de la velocidad de su desarrollo psicofísico. El aprendizaje en etapas más superiores, requieren de un esfuerzo suplementario y su eficacia es menor.
En el caso de niños con síndrome de Down, los padres y educadores orientados por el psicopedagogo, logopeda y el médico,  fomentarán la psicomotricidad, percepción, convivencia , el cultivo de la afectividad y el lenguaje.
Las actividades y tareas que lograrán una mayor maduración y adaptación del niño, por el paso de el jardín de infancia a la posterior entrada en la escuela, serán la estimulación y fomento de la motivación a la actividad con base afectiva, educación de la motricidad y de los sentidos, ejercicios enfocados al cuidado de sí mismo y de la higiene. También la educación musical, la educación verbal elemental y comprensión del lenguaje como base de la comunicación e interacción social  entre otros.

Aquí está la página web:
http://www.espaciologopedico.com/articulos/articulos2.php?Id_articulo=1373

Referencias :  PDF:MONOGRÁFICO:EL TRASTORNO DEL LENGUAJE . INTERVENCIÓN EN UN CASO CON DIFICULTADES DEL LENGUAJE (DEL LENGUAJE (4-6 AÑOS)E. Pérez Pérez y M. Giró Murtró*Servei Extern de Logopèdia. Universitat de Barcelona.*CREDA Tarragona.
¿RETRASO EVOLUTIVO DEL LENGUAJE?:INTERVENCIÓN LOGOPÉDICA EN UN CASO CLÍNICO Almudena de la Llave Rodríguez (Centro de Rehabilitación del Lenguaje CRL).José Cepeda Galicia (Diplomatura de Logopedia UCM)Primera Jornada de Logopedia Clínica UCM (Mayo 2007)
Intervenciones de terapia del habla y el lenguaje para niños con retraso o trastorno primario del habla y el lenguaje Law J, Garrett Z, Nye C Reproducción de una revisión Cochrane, traducida y publicada en La Biblioteca Cochrane Plus, 2007, Número 4
Margarita Ivorra Zaragoza

La articulación del habla en individuos con hendiduras labiopalatinas corregias


Los trastornos del habla son  alteraciones que afectan a  los patrones de pronunciación, de producción de los sonidos de la lengua y a la articulación de los sonidos. Estos trastornos se clasifican en orgánicos, producidos por anomalías musculoesqueléticas,  y funcionales, producto de una mala coordinación muscular.

En este artículo trataremos en particular una anomalía musculoesqueletica, las fisuras o hendiduras labiopalatinas. Se trata  de una  abertura del labio superior que puede extenderse hasta la nariz, o como una hendidura en el paladar comunicando la cavidad bucal con la nasal.





Se ha llevado a cabo un estudio de la articulación del habla en dos individuos  con hendiduras labiopalatinas corregidas, comprobando que errores de pronunciación seguían haciendo después de la cirugía.

El estudio se encuentra  más detallado en la página web:

Los problemas de articulación con paciencia y ayuda de un equipo interdesciplinario van decreciendo.


Cristel Gracia Gil

Síndrome de Williams-Beure


Intervenció en la síndrome Williams-Beure

La síndrome de Williams és una malaltia d’origen genètic, deguda a una pèrdua del material genètic del cromosoma 7. L’afectat acostuma a ser l’únic de la família amb aquesta síndrome, amb un 50% de probabilitats de transmetre-la a cada un dels seus fills.
La síndrome de williams-Beure pertany al grup de les malalties rares, ja que afecta a 1 de cada 20.000 naixements, de la mateixa manera a homes i dones.  Les característiques físiques que presenten són les següents:
-          Tenen un pont nasal baix.
-          El nas es petit i voltejat cap amunt.
-          El llavi superior és  més gros.
-          El mentó és petit i la mandíbula és reduïda.
-          Les orelles són ovalades.
-          Plexe epicantic inusual.
-          Ulls desorbitats (“saltones”).
-          Anomalies dentals, amb l’esmalt dental defectuós.

En aquesta imatge es poden apreciar les diferents característiques físiques

Alguns autors diuen que les persones que tenien aquesta síndrome van fer inspirar els escriptors per crear els seus personatges de contes, com els follets, les fades...
A més, també presenten:
-          Sociabilitat.
-          Diferents graus de deficiència mental.
-          Vocabulari expressiu.
-          Memòria a llarg termini per la informació.
-          Memòria auditiva a curt i llarg termini.
-          Hiperacúsia.
-          Distracció o dèficit d’atenció.
-          Dificultats amb conceptes i raonaments abstractes.
-          Perseverança en els temes que els interessen.
-        Més dificultat per processar la informació no verbal que la verbal.
-         Dificultat en els treballs que requereixen habilitat d’integració motriu i visual (per exemple, cordar-se les sabates).
-         Dificultat per fer feines que requereixen anàlisis espacials (com per exemple, aprendre a distingir lletres, la diferencia de dreta i esquerra...).
-          Trobar les paraules (anomia).

Les característiques que presenten del llenguatge són, segons Mark Bellugi (1994):
-          Retard variable en l’adquisició.
-          Tendència a la logorrea.
-          La comprensió és inferior a l’expressió.
-          El vocabulari és ampli i està ben contextualitzat.
-          Temes restringits i repetitius.
-          Baixa noció en l’informació que emet en el missatge.


Després d’aquesta breu introducció sobre la síndrome de Willims-Beure, ens centrarem en la intervenció educativa d’aquests nens.

Per portar a terme una bona intervenció ens hem de centrar en el subjecte que tenim davant i basar-nos en les seves característiques, per tant necessitem fer un perfil centrant-nos en les habilitats i els dèficits particulars de cada pacient.

Encara que el llenguatge és un àrea d’habilitat, això no vol dir que no sigui necessari intervenir en alguns aspectes, ja que alguns poden presentar dificultats en la denominació, per tant s'haurà de treballar amb activitats d’enriquiment de lèxic.

D’altres poden presentar problemes en la construcció gramatical de les frases, per tant necessitaran un entrenament localitzat en l’aprenentatge i ús de les regles morfològiques i sintàctiques. A més, també serà important i imprescindible treballar en l’aspecte de la comprensió; d’altra banda també és necessari treballar en l’aspecte pragmàtic (que es diu, com es diu i quan es diu) és a dir, es treballarà la interacció entre els participants de la conversa, com mantenir la mirada amb l’interlocutor, com preservar en el mateix tema durant tota la conversa... aquest aspecte és molt important ja que es treballa l’adaptació social.
 
S’ha de tenir present que, sobretot els nens, presenten dificultats en l’atenció i això provoca dificultats associades com pot ser la impulsivitat, una escassa motivació per l’aprenentatge i alguns trastorns de conducta i/o d’adaptació. La majoria de nens amb la síndrome de Williams poden atendre millor una activitat que presenta components socials i sobretot si la poden portar a terme a través de les seves activitats verbals expressives. Els problemes atencionals s’incrementen davant de treballs més manipulatius (com dibuixar, retallar…) o els que requereixen un treball amb més complexitat organitzativa. Sempre és necessària l’ajuda del mestre i/o especialista per poder dur a terme l’activitat guiant-lo i estimulant-lo, ja que tenen dificultats i/o recursos limitats davant de situacions que manquen d’estructura degut a les seves dificultats organitzatives i de solucions de problemes.

Els exercicis han de ser adequats a les seves competències per tal que el nen els  pugui resoldre amb èxit perquè no es desmotivi i incrementi l’atenció. A més a més, és bo que es marqui una rutina i un horari per fer les diferents activitats.

Les persones amb aquesta síndrome desenvolupen una bona percepció visual, és a dir una bona comprensió de les imatges. Però quan l’activitat mostra molta informació,  quan les imatges són incompletes i/o necessita realitzar una acció de síntesi, és quan apareixen les dificultats i quan ha d’intervenir el professional.
Per acabar s’ha de remarcar que aquestes persones presenten una sensibilitat superior a alguns sorolls, els quals els poden distreure o alterar.

Bibliografia








Rocío Sánchez Gallego

El lenguaje en el trastorno por déficit de atención con hiperactividad: competencias narrativas



                                                          Fuente:educa.madrid.org

El trastorno por déficit de atención con hiperactividad afecta al 7.5% de los escolares de 8 a 9 años.
Los niños con TDAH tienen un lenguaje aparentemente normal.
Sin embargo estos niños  desarrollan  problemas en el aprendizaje, tienen problemas de memoria, menor capacidad de expresión y de comprensión para estímulos verbales,  para evocar y recuperar la información aprendida.

Es necesario formar a los educadores en la necesidad de un seguimiento riguroso y en la adopción de medidas preventivas y de reeducación, principalmente para la lectura y la escritura. Los niños con TDAH presentan dificultades para seguir un ritmo normal en el aula, tienen dificultad para finalizar sus tareas, escasa atención, bajo nivel de perseverancia y falta de asertividad en relación con la autoridad.

Otras características de su desarrollo psicoeducativo son la lentitud para procesar la información, una clara inadecuación entre nivel de desarrollo de sus estructuras cognitivas y el grado de complejidad de los contenidos escolares, no tienen  motivación para aprender y  baja autoestima.

El tratamiento de los niños con TDAH es complejo. La rehabilitación cognitiva y la terapia cognitivoconductual, con la colaboración de la familia y la escuela, son medidas en la práctica reeducativa de estos chicos.

En este artículo se defiende el cuento, la aplicación de la didáctica literaria de Gillig en la pedagogía, y la metodología descrita por Tannock, Ygual-Fernández  y Miranda-Casas como herramientas literarias para diagnosticar a preescolares, y también se utilizan como instrumento terapéutico.

En la terapia durante las sesiones  el niño con TDAH trabaja en los aspectos básicos del lenguaje verbal y escrito, pero también en los mecanismos ejecutivos que lo sustentan como la atención y la memoria de trabajo, la socialización y la comunicación. En este contexto educativo y de juego el terapeuta desarrolla técnicas de modificación de conducta y va entrenando las autoinstrucciones.


Cristel Gracia Gil

La prevenció en Logopèdia



Les estratègies encaminades a la prevenció, en l’àmbit de salut, han demostrat ser social i econòmicament viables. Tot i això sembla que encara no entenen ben bé el paper que pot adquirir la prevenció.

L’ article que resenyem sobre la prevenció en logopèdia critica el fet de que les polítiques destinen recursos i creen procediments per a suavitzar la repercussions d’algunes malalties quan aquestes ja estan establertes. No seria millor destinar recursos cap a una bona prevenció? Si això fos així molts d’aquests pacients no haurien hagut d'obtenir recursos. Estem en una societat més preocupada per frenar símptomes que per prevenir-los.

Quina és la funció del logopeda pel que fa a la prevenció?

Definim prevenció en matèria de veu amb tres nivells diferenciats:

Primer nivell: informació i educació sanitària en la població com l’entrenament dels que tenen un paper actiu en aquest àmbit amb l’objectiu de reduir el número de casos amb patologies.

Segon nivell: es refereix a la identificació i detecció precoç amb l’objectiu de reduir la prevalença de les patologies i la seva duració.

Tercer nivell:  es relaciona amb tractaments, teràpies, tècniques i diverses rehabilitacions i intervencions destinades a reintegrar un pacient en el seu entorn social, laboral i familiar. L’objectiu d’aquest nivell és reduir la incidència d’incapacitats cròniques així com les conseqüències funcionals de les patologies.


Han de ser els logopedes els encarregats d’elaborar les eines necessàries des de la patologia del llenguatge per complementar la informació i facilitar l’accés a ella, tant per part de la població com pels propis professionals.

La logopèdia és una disciplina jove que s’ha centrat en prioritat fins fa poc en la intervenció i no sobre la prevenció, aquest aspecte ara està cobrant importància, al menys a nivell teòric. Encara falten moltes més investigacions sobre aquest àmbit i molta més divulgació per a una sensibilització de la societat en quan a prevenció.

Andreu Sauca. Acerca de la prevención en Logopedia. Logopedia.net, 05/03/01. Disponible a: http://www.e-logopedia.net/articles/prevencion.html


Regina Vinyals Rallo

55 AÑOS DEL PRIMER IMPLANTE COCLEAR


Fuente: http://www.implantecoclear.org/index.php?option=com_content&view=frontpage&Itemid=81
El pasado día 25 de Febrero de 2012, se cumplieron 55 años desde que André Djourno realizara el "primer implante coclear", en Francia el año 1957.

Sin embargo, en España no se realizó el primer implante coclear hasta el año 1985.

Y…¿qué es el implante coclear? Se trata de una prótesis acústica que requiere de una intervención quirúrgica en la que se coloca un dispositivo electrónico que convierte la energía acústica en energía eléctrica mediante un haz de electrodos colocados en la cóclea. Este dispositivo, “permite la audición en gran parte de los casos de niños y adultos que presentan sorderas de grado severo y profundo”2.

El/la logopeda tiene un papel importante previo a la colocación del implante y posterior. La rehabilitación que debe llevar a cabo se centra en las áreas del lenguaje oral y de la audición: “Interpretar las señales auditivas recibidas del implante coclear”3; La estimulación auditiva; La lectura labial; La discriminación visual; La imitación; La comunicación oral…
También tiene una gran importancia el entorno social, escolar y familiar del niño. Sobre todo éste último, debe estar informado sobre el funcionamiento del implante y la forma de interactuar más adecuada con su hijo para mantener una comunicación oral cada vez más productiva.
La prueba de los seis sonidos ling4, ayudará a que los padres puedan comprobar el buen funcionamiento del implante de su hijo. Esta prueba se debe llevar a cabo a diario y “está diseñada para dar información sobre la habilidad del niño para detectar todas las frecuencias del habla”4, si el niño puede escuchar los sonidos de esta prueba, debería ser capaz de discriminar todos los sonidos del lenguaje.
A continuación, adjunto un video con el caso de un niño uruguayo con 10 años que lleva 7 años con implantes cocleares. Se puede observar que su lenguaje oral es muy competente.

Fuentes:
1 Federación de Asociaciones de Implantados Cocleares de España. Web: http://www.implantecoclear.org/index.php?option=com_content&view=frontpage&Itemid=81 
2 Funes E. Planes A. El Implante coclear y su rehabilitación. ASPANPAL y AICE- España. Artículo web: http://www.tecnoneet.org/docs/2002/92002.pdf
3 ASOCIACIÓN PROVINCIAL DE PADRES Y AMIGOS DE LOS SORDOS DE CORDOBA. Web: http://www.aspascordoba.org/iimplante.htm

4 La prueba de los seis sonidos ling. Pdf en web: http://www.clinicajohntracy.org/corres/specpapers/LingSixSoundsspan.pdf
5 Implante coclear. Video subido por Subido por JUNAWIL el 10/07/2010. En web: http://www.youtube.com/watch?v=sVcf8kAnAKQ&feature=related

Entrada publicada por: Tirma Montes Alcaide

18 mayo 2012

L'ànàlisi del llenguatge oral gràcies a les noves tecnologies


El desenvolupament de la tecnologia  i la gran variabilitat d’aplicacions que pot presentar aquesta  en àmbits de detecció, estudi i anàlisi a nivell logopèdic  fan que els resultats obtinguts siguin positius ja que el recull de les dades és molt més precís, a part de permetre la realització d’un tractament adaptat a cada pacient.

Mercedes González, logopeda i pedagoga de la Universitat de Màlaga ha treballat en la realització d’un vídeo per a la  Universitat  Internacional de Valencia (VIU) on explica que,  l’ utilització de la tecnologia ha permès treballar amb els resultats de forma més eficaç ja que el pacient pot activar el seu feedback auditiu, al moment.  D’altra banda, el professional  pot treballar de forma més còmode amb els  resultats. Finalment reafirma que l’aplicació d’aquestes tecnologies és innovadora i important.

Al vídeo ens exposen que en el cas de l’anòmia els resultats de l’aplicació de les noves tecnologies han estat totalment favorables.

La professora González ha creat un software que tracta aquest trastorn.


Font:
CAMPUSVIU.Nuevas Tecnologías en la estimulación del lenguaje oral. [vídeo]15/05/2012.Valencia.2012<http://www.youtube.com/watch?v=3qjYoDftmsc> Consulta:18/05/2012.
Grace Benalcázar Pijal













Congreso internacional de lingüística general

El pasado 18 de abril dio comienzo en la Universidad de Zaragoza al X-CILG el X congreso internacional de lingüística general.

Este congreso, que tuvo lugar del 18 al 20 del pasado mes, se lleva realizando cada dos años des de el 1994 en Valencia.

En él, se intercambian diferentes investigaciones sobre los diversos componentes del lenguaje, estudiados desde distintas perspectivas teóricas.


Uno de los temas que se hablaron fue sobre las inexplicables relaciones entre la mente humana y el lenguaje. Y es que según el director del congreso y profesor de lingüística de esta misma universidad, José Francisco Val, “las relaciones entre el cerebro, la mente y el lenguaje siguen siendo un enigma”. Tal y como dijo en unas declaraciones para EFE “la imposibilidad de abrir la caja negra que es el cerebro, sin destruirla, impide conocer el funcionamiento de los mecanismos que generan esta relación, por lo que el conocimiento se limita a verificar que las sinopsis cerebrales producen algo”.

También añadió que los diferentes progresos conseguidos en el ámbito de la neurociencia, relacionado con la lingüística, pueden provocar avances en la teoría en un futuro.


Información extraida de:

EFE: Expertos tratan de desentrañar las relaciones entre la mente y el lenguaje. Diario vasco. 18 Abril 2012. Disponible a:
http://www.diariovasco.com/agencias/20120418/mas-actualidad/cultura/expertos-tratan-desentranar-relaciones-entre_201204181822.html

Unizar (internet). Congreso internacional de lingüística general. Web:
http://www.unizar.es/linguisticageneral/clg10-2012/



Laura Guijarro Agüera

"QUAN EL LLENGUATGE DIFICULTA L'ESCOLARITAT"


Hi ha dificultats infantils que poden interferir en el correcte procés d’aprenentatge escolar, les del llenguatge oral poden ser les més desconegudes per pares i professionals no especialistes en llenguatge.  Aquestes dificultats, que són evolutives (sense causes aparents que les originen) queden reduïdes ja sigui en una situació de la primera infància o una situació circumscrita a una dificultat comunicativa que no sorgeix a la resta dels infants.
© Font: http://www.educat.cat/bloc/?p=288
Una breu definició sobre el llenguatge, és doncs, “un procés bàsic que requereix habilitats i coneixements que ens permetin realitzar transformacions per poder articular el missatge a partir de la comprensió tant del missatge que rebem com de la intenció comunicativa de qui ens parla “ (Levelt, 1989).
“El llenguatge és un instrument útil per a la comunicació i per a la cognició i el seu funcionament inadequat incideix en tota la realitat infantil, segons la intensitat de les seves dificultats”.

Hi ha diferents nivells d’un infant en el moment de transformar el llenguatge (comunicar el què vol dir) quan aquest fet es produeix significa que  l'infant té intenció comunicativa. Al primer nivell preverbal es planifica el missatge i es forma la proposició (el llenguatge del pensament) adient a la informació que es vol transmetre. Al segon nivell, es completa amb els elements lingüístics necessaris perquè el missatge pugui ser formulat. S’afegeixen aspectes morfològics i sintàctics i es recuperen els sons fonològics de la seva llengua, és a dir, descodificació fonològica. Per acabar, al tercer nivell articula el missatge mitjançant el programa motor.
El nadó necessita el recolzament dels adults, com els cuidadors i família en la participació, ja que són qui els  poden donar els instruments comunicatius com la mirada, el somriure, el gest, les vocalitzacions i el llenguatge.

Quan alguns infants no presenten una adquisició i evolució temporal o estructural del llenguatge i no segueixen els criteris de normalitat lingüística, poden presentar dificultats en algun o en diversos components i/o nivells del llenguatge. Per tant podrà repercutir en la seva escolaritat.

L’article parla de diferents dificultats lingüístiques que poden afectar a l’escolaritat en alguns infants. El llenguatge pot dificultar:
© Font: http://www.educat.cat/bloc/?p=288
  •           El processament dels continguts d’aprenentatge.
  •           La comprensió dels continguts d’aprenentatge.
  •           L’aprenentatge lèxic.
  •           L’explicació del què s’ha aprés.     
  •           L’aprenentatge de la lectoescriptura.
  •           La interacció amb els seus companys.


Per posar en marxa els mecanismes per disminuir les dificultats de llenguatge oral i reduir les seves conseqüències en l’àmbit escolar és necessària la intervenció d'un equip interdisciplinar:
  • Els logopedes.
  • Els pediatres i d’altres professionals sanitaris.
  • El professorat.
  • Les famílies.


Font de l'article: Encarna Pérez Pérez. Quan el llenguatge dificulta l'escolaritat. Revista educat nº4 pag.12-21. 19/02/2012

Cristina Molist

ESCUCHAR A TRAVÉS DE LOS DIENTES


Ignasi Cobeta, director del servei d’otorinología de l’hospital Universitari  Ramón y Cajal de Madird ens presenta  un nou dispositiu anomenat Soundbite, fet a mida per a aquelles persones que tenen una hipoacúsia de transmissió, en què la lesió se situa a l’orella interna o la  externa.

Moltes vegades les persones amb aquest tipus de sordesa no es poden adaptar a l'audiòfon convencional, ja sigui per  infeccions o altres causes que no permetin l’ús d’aquests dispositius.

Aquestes persones, depenent de l'element que desencadena la sordesa, es poden sotmetre a un  tractament farmacològic o bé quirúrgic. Aquests pacients tenen una altra solució, una tècnica anomenada Baha ( Bone- Anchored Hearing Aid), que segons explica el Dr. Cobeta “  consisteix a implantar un audiòfon que queda ancorat a l’os, és realitza una incisió a la pell per darrere de l’orella i es col·loca un vibrador  a l’os del crani i aquests serà el que transmetrà el so que recull un micròfon extern a l’orella interna”.


El nou dispositiu anomenat Soundbite,  pretén  evitar que els pacients se sotmetin a aquest tractament quirúrgic que requereix de cirurgia, és per això que proposa la utilització d’un micròfon situat en el conducte auditiu extern el qual recull el so i el condueix a un emissor que es troba rere l’orella, seguidament, mitjançant un sistema sense cables el so és transmès a un vibrador que  està col·locat en els molars superiors, aquest transmet el so a l’orella interna mitjançant la via òssia.

Tant la tècnica de Baha com aquest nou dispositiu poden ser utilitzats per a persones amb una sordesa de transmissió com de percepció, en aquesta última es decanten per la realització d’un implant coclear si els audiòfons convencionals no funcionen.


Per acabar, l’article en diu que és molt difícil que el Soundbite  pugui substituir l'audiòfon tradicional, ja que encara que el la funció i els resultats siguin els mateixos, el preu  pot superar els 8.000 euros,  és molt enutjós i a més no representa un gran avanç tecnològic i estètic ja que continua havent-hi un micròfon i un emissor. Per tant només podria compensar a aquelles persones amb sordesa  mixta que no es volen operar o no poden portar el audiòfon tradicional.


Olga Soteras Giberga
Tardón,L. Escuchar a través de los dientes. El Mundo. 26 Marzo 2011.

17 mayo 2012

TDAH, en adults.


El TDAH ( trastorn per dèficit d’atenció i hiperactivitat) és un  trastorn de conducta que apareix a la infància i que es diagnostica al voltant dels 7 anys. Es manifesta amb un augment de l’activitat física, impulsivitat i dificultat per mantenir l’atenció durant un temps.
Temps enrere,  tant sols es tenia un diagnòstic per nens amb aquest trastorn. Avui en dia s’ha pogut comprovar que les persones adultes també el poden patir. Tot i no tenir encara suficients coneixements podem saber que un gran nombre de persones que patien TDAH a la infància continuen mantenint els símptomes fins a l’edat adulta.

En els últims anys s’ha incrementat el nombre d’estudis sobre aquest tema i sabem que hi ha una incidència entre un 4% i un 5% d’adults que ho pateixen. Els símptomes que presenten aquestes persones son varis: falta d’atenció en diverses activitats, impulsivitat, estrès, molta desorganització alguns problemes de memòria, una administració del temps dolenta i dificultats en resoldre algun problema. A diferència dels nens no solen córrer ni saltar sense parar, manifesten més inquietud.

Una altra dificultat que se’ls presenta són els impulsos i els pensaments, moltes vegades diuen les coses sense pensar i prenen decisions de manera molt impulsiva. Aquesta sèrie de manifestacions fan, a vegades, bastant complicada la vida de l’adult, a més també tenen el risc de patir complicacions en l’àmbit social, ansietat, frustració, algunes depressions i alguna falta de  autocontrol. Tot i això són persones molt intel·ligents.

Els avantatges que suposa aquest estudi són una ajuda a les persones adultes amb TDAH i a les seves famílies, ja que en l’actualitat existeixen una sèrie de professionals encarregats de tractar-los i intentar fer-los una vida més fàcil. Els professionals els pretenen ajudar  primer de tot amb una dosi de medicació i tot seguit amb una intervenció psicològica, per tal de desenvolupar les habilitats socials, conductuals, cognitives...

Gràcies a aquest descobriment, encara que no estigi del tot correcte, ni finalitzat podem dir que en un futur moltes persones que pateixen a la infància TDAH arribaran a la vida adulta amb tota aquesta sèrie de símptomes controlats.

Laura Muñoz Tor.