ESCUCHAR A TRAVÉS DE LOS DIENTES

Ignasi Cobeta, director del servei d’otorinología de l’hospital Universitari  Ramón y Cajal de Madird ens presenta  un nou dispositiu anomenat Soundbite, fet a mida per a aquelles persones que tenen una hipoacúsia de transmissió, en què la lesió se situa a l’orella interna o la  externa.

Moltes vegades les persones amb aquest tipus de sordesa no es poden adaptar a l'audiòfon convencional, ja sigui per  infeccions o altres causes que no permetin l’ús d’aquests dispositius.

Aquestes persones, depenent de l'element que desencadena la sordesa, es poden sotmetre a un  tractament farmacològic o bé quirúrgic. Aquests pacients tenen una altra solució, una tècnica anomenada Baha ( Bone- Anchored Hearing Aid), que segons explica el Dr. Cobeta “  consisteix a implantar un audiòfon que queda ancorat a l’os, és realitza una incisió a la pell per darrere de l’orella i es col·loca un vibrador  a l’os del crani i aquests serà el que transmetrà el so que recull un micròfon extern a l’orella interna”.

El nou dispositiu anomenat Soundbite,  pretén  evitar que els pacients se sotmetin a aquest tractament quirúrgic que requereix de cirurgia, és per això que proposa la utilització d’un micròfon situat en el conducte auditiu extern el qual recull el so i el condueix a un emissor que es troba rere l’orella, seguidament, mitjançant un sistema sense cables el so és transmès a un vibrador que  està col·locat en els molars superiors, aquest transmet el so a l’orella interna mitjançant la via òssia.

Tant la tècnica de Baha com aquest nou dispositiu poden ser utilitzats per a persones amb una sordesa de transmissió com de percepció, en aquesta última es decanten per la realització d’un implant coclear si els audiòfons convencionals no funcionen.

Per acabar, l’article en diu que és molt difícil que el Soundbite  pugui substituir l'audiòfon tradicional, ja que encara que el la funció i els resultats siguin els mateixos, el preu  pot superar els 8.000 euros,  és molt enutjós i a més no representa un gran avanç tecnològic i estètic ja que continua havent-hi un micròfon i un emissor. Per tant només podria compensar a aquelles persones amb sordesa  mixta que no es volen operar o no poden portar el audiòfon tradicional.

Olga Soteras Giberga

Tardón,L. Escuchar a través de los dientes. El Mundo. 26 Marzo 2011.

TDAH, en adults.

El TDAH ( trastorn per dèficit d’atenció i hiperactivitat) és un  trastorn de conducta que apareix a la infància i que es diagnostica al voltant dels 7 anys. Es manifesta amb un augment de l’activitat física, impulsivitat i dificultat per mantenir l’atenció durant un temps.

Temps enrere,  tant sols es tenia un diagnòstic per nens amb aquest trastorn. Avui en dia s’ha pogut comprovar que les persones adultes també el poden patir. Tot i no tenir encara suficients coneixements podem saber que un gran nombre de persones que patien TDAH a la infància continuen mantenint els símptomes fins a l’edat adulta.

En els últims anys s’ha incrementat el nombre d’estudis sobre aquest tema i sabem que hi ha una incidència entre un 4% i un 5% d’adults que ho pateixen. Els símptomes que presenten aquestes persones son varis: falta d’atenció en diverses activitats, impulsivitat, estrès, molta desorganització alguns problemes de memòria, una administració del temps dolenta i dificultats en resoldre algun problema. A diferència dels nens no solen córrer ni saltar sense parar, manifesten més inquietud.

Una altra dificultat que se’ls presenta són els impulsos i els pensaments, moltes vegades diuen les coses sense pensar i prenen decisions de manera molt impulsiva. Aquesta sèrie de manifestacions fan, a vegades, bastant complicada la vida de l’adult, a més també tenen el risc de patir complicacions en l’àmbit social, ansietat, frustració, algunes depressions i alguna falta de  autocontrol. Tot i això són persones molt intel·ligents.

Els avantatges que suposa aquest estudi són una ajuda a les persones adultes amb TDAH i a les seves famílies, ja que en l’actualitat existeixen una sèrie de professionals encarregats de tractar-los i intentar fer-los una vida més fàcil. Els professionals els pretenen ajudar  primer de tot amb una dosi de medicació i tot seguit amb una intervenció psicològica, per tal de desenvolupar les habilitats socials, conductuals, cognitives...

Gràcies a aquest descobriment, encara que no estigi del tot correcte, ni finalitzat podem dir que en un futur moltes persones que pateixen a la infància TDAH arribaran a la vida adulta amb tota aquesta sèrie de símptomes controlats.

Font: www.aprendiendocon-tdah.com/

http://www.espaciologopedico.com/noticias/detalle.php?Id=4052

Laura Muñoz Tor.

“INTERVENCIÓN PRECOZ DEL LENGUAJE CON EL SOPORTE DE LA COMUNICACIÓN AUMENTATIVA”

“Todo ser humano quiere comunicarse, y es preciso darle oportunidades y medios apropiados para hacerlo”

Este es un extracto del artículo de E. Soro-Camats, donde nos explica que son los Sistemas Aumentativos y Alternativos en la Comunicación (SAAC) y la importancia que tienen para la intervención en la adquisición o recuperación del lenguaje, cuando este no es posible.

Los SAAC son unas nuevas metodologías donde se incorporan a la intervención oral, procedimientos basados en sistemas de signos manuales, signos gráficos, que se pueden adaptar según las necesidades de cada individuo y donde los podemos dividir en dos grupos; los sistemas de signos con ayuda externa (tableros de comunicación, cartulinas…) y los que no necesitan ayuda externa.

Lógicamente el uso de uno u otro dependerá de las dificultades específicas del individuo. Por ejemplo, un paciente con parálisis cerebral, tendrá más facilidad en utilizar el sistema de signos con ayuda externa que otro con una deficiencia mental, pero con una buena motricidad.

Actualmente, en muchos centros de rehabilitación logopédica se utilizan pictogramas y/o juguetes con los niños para trabajar el lenguaje, pero eso no quiere decir que estos centros estén haciendo uso de los SACC, ya que estos implican no solo el uso de los signos, sino radica más bien en los procedimientos y estrategias de interacción implícitos, en el uso funcional de dichos materiales y en las perspectivas del uso natural y cotidiano de los signos para la comunicación.

El artículo nos habla también que la intervención se ha de iniciar lo antes posible, ya que la utilización de los sistemas aumentativos y la logopedia centrada en el habla pueden configurar una unidad terapéutica a favor del desarrollo del niño/a.

Finalmente, E. Soro-Camats nos describe cuál sería la evaluación i intervención en pacientes con diferentes patologías, que entre ellas, encontramos la parálisis cerebral, apraxia del desarrollo del habla y retraso mental.

Bibliografía:


E. Soro-Camats. Intervención precoz del lenguaje con el soporte de la comunicación aumentativa. Rev. Logop. Fon., Audiol:1998


Disponible a: 

http://www.elsevier.es/sites/default/files/elsevier/pdf/309/309v18n01a13153003pdf001.pdf

Luna A.

“Ser bilingüe ajuda a minvar els símptomes de la demència"

Un nou estudi demostra que tenir un domini de més d’un idioma pot aconseguir una millor salut mental. Aquesta investigació, publicada a la revista “Trends in Cognitive Sciences” , estudia si el fet de ser una persona bilingüe produeix algun efecte favorable sobre els símptomes de les demències. El resultat és positiu, els autors afirmen que té una certa importància en el grau de recuperació.

Abans de publicar aquesta investigació, hi havia estudis amb nens que afirmaven que el fet de parlar més d’una llengua tenia un efecte favorable en el desenvolupament cognitiu. Per tant, el que s’ha investigat en aquest darrer estudi, portat a terme per la doctora Ellen Bialystok, de la Universitat de York,  és l’efecte que produeix sobre els adults.

Bialystok, juntament amb altres col·laboradors, informen que les xarxes de control cognitiu que permeten que una persona pugui parlar dues llengües per igual,  poden millorar la flexibilitat mental, és a dir, aquestes persones tindran una major facilitat per assimilar els canvis, processaran la informació de forma més eficaç i també tindran una millor “reserva cognitiva” (capacitat cognitiva que una persona durant la seva vida acumula dels coneixements culturals, aprenentatges acadèmics i intel·lectuals).

Aquesta reserva cognitiva, segons l’estudi de la Dra. Bialystok, alentirà els símptomes en les persones que pateixen algun tipus de demència, ja que com han pogut observar en una persona monolingüe apareixen abans els símptomes que en una persona bilingüe.

La Dra. Bialystok i els seus companys creuen que això és degut a que el fet de tenir facilitat per parlar dues llengües provoca una reorganització d'unes certes xarxes del cervell, creant una base més efectiva pels controls executius.

Fonts de l’article:

·         Ser bilingüe previene la demencia.Diario La Vanguardia. Edición digital;[actualizado el 29/03/2012; acceso 7/05/2012]disponible en aqui

 

·         Enciclopedia de salud, dietética y psicología. Enciclopediasalud. Edición digital;[16/03/2012; acceso 9/05/2012] disponible en aqui

Font de la imatge:

·         Josu Sierra; blog. Edición digital;[actualizado el 18/04/2010; acceso 16/03/2012] disponible en aqui

Ana Pons Victori

LOGOPEDIA EN NIÑOS CON DEFICIENCIA AUDITIVA

Antes de empezar un tratamiento con un niño que padezca alguna deficiencia auditiva, es importante programar las sesiones, planteando los objetivos a conseguir y el trabajo que se quiere realizar.

Para empezar, es muy importante adaptarnos al niño, seguramente, nos tendremos que adaptar a su adquisición del lenguaje y deberemos de empezar a trabajar desde aquí, también, otra cosa a tener en cuenta en este caso, será que deberemos de enseñar muchos aspectos del lenguaje que muchos niños de su edad ya tendrán adquiridos.

El logopeda tendrá un papel especial en la escuela. Para empezar debe de tener en cuenta la integración del niño, para esto, todas las actividades que se realizaran en clase serán previamente preparadas individualmente con el niño, ya que aunque muchos no lo aceptamos, esta deficiencia trae dificultades a la hora de comunicarse con los demás.

Normalmente, las sesiones individuales, que el logopeda hace con el niño, suelen ser en los horarios de escuela, siempre intentando evitar las clases conjuntas que el niño pueda relacionarse con sus compañeros o recreos.

La logopeda, suele tener su propio despacho para poder tratar con los niños que necesiten ayuda logopedica. En cambio, cuando la logopeda interviene en la clase, hacen actividades conjuntas con los otros compañeros de clase como explicaciones de cuentos, etc.

La ayuda dada por el logopeda o demás profesionales siempre debe de ir conjunta a la ayuda de la familia y entorno del niño afectado ya que así conseguiremos mejores resultados y más rápidos.

Aquí os dejo el enlace de donde he cogido la información.

Maialen Aseguinolaza

La neurociència cognitiva ajudarà a solucionar trastorns de la parla

El passat dia 8 de maig es va publicar al diari ABC una notícia sobre la importància de la neurociència cognitiva per solucionar el trastorns de la parla segons una entrevista al president de l’Associació Espanyola de Logopèdia, Foniatria i Audiologia (AELFA), el senyor Efe Víctor Acosta.

La neurociència l’entenem com aquella disciplina que s’ocupa d’estudiar l’estructura i l’organització del sistema nerviós, concretament el cervell, relacionant cada teixit amb la conducta i els processos d’aprenentatge de la persona.

Segons l’aportació de Víctor Acosta, catedràtic de Logopèdia de la Universitat de  ‘La Laguna’, actualment s’utilitzen procediments com els tests, les observacions i les entrevistes a l'hora de valorar els problemes de parla. Aquets donen informació però no d’una forma molt precisa en relació el funcionament cerebral.

Així doncs, seria bo poder comprovar el funcionament del cervell d’un nen amb dificultats envers un altre que no té cap problema.

Amb l’ajuda d’aquestes tècniques es podrien fer en un futur diagnòstics més concrets i evitarien situacions com les que succeeixen actualment amb alguns nens els quals se’ls etiqueta amb un trastorn ja que no estableix els patrons de desenvolupament normal però tampoc tenen una greu dificultat com en el cas del TEL (Trastorn Específic del Llenguatge).

Esperem que no sigui un futur molt llunyà per poder disposar d'aquestes tècniques per entendre què li passa al pacient i què podem fer al respecte per ajudar-lo en el seu trastorn.

Font de l’article:
La neurociencia congnitiva ayudará a solucionar trastornos del habla. ABC. 8 de maig 2012. [data de consulta: 9 de maig de 2012] Disponible a: http://www.abc.es/agencias/noticia.asp?noticia=1162350

Font complementària:

Neurocapital humano. Gudiño V. 2009. [consulta: 10 de maig de 2012]. Disponible a: http://www.neurocapitalhumano.com.ar/shop/otraspaginas.asp?paginanp=219&t=NEUROCIENCIA.htm

Anna Valiente

L'adaptació perfecta d'un audiòfon

Aquest article tracta sobre l’adaptació perfecta dels audiòfons i la importància de que el pacient s'hi senti còmode. Va ser publicat el dia 1 de maig del 2012.

L’elecció d’un audiòfon o d’un altre depèn dels paràmetres acústics, les necessitats individuals, la comoditat, la qualitat sonora i el seu disseny.  L’objectiu del motlle és “fer arribar el so a l’oïda a través de l’orifici de transmissió” en el qual es transmet el so directament al timpà.

El primer que s’ha de fer per un audiòfon a mida és una videotoscopia o una impressió òptima de l’orella ja que d’aquesta manera es sabrà amb detall les capacitats de cada un dels pacients.

Un dels aspectes més importants és que l’audiòfon sigui còmode ja que aquest s’haurà de dur a sobre moltes hores al dia i serà un objecte de gran utilitat. Tot i així alguns moviments del cap poden ocasionar que el motlle sobresurti de l’orella i afectar negativament la seva audició. Per tal de que amb qualsevol moviment ocasioni problemes d’aquest tipus es recomana que s’utilitzi el material anomenat “silicona” ja que ajudarà a una millor estabilitat corporal.

També serà important la ventilació (venting) ja que pot modificat l’acústica. Un venting massa gran pot produir feedback auditiu, en canvi, un venting petit pot ocasionar una oclusió (bloqueix del conducte auditiu).

Hem de tenir en compte que aquests aparells no són de baix cost i són de gran importància per aquelles persones que els necessiten. Així que s’ha d’estudiar bé cada pacient per tal de millorar el seu desenvolupament i la seva comunicació amb els altres.

Podreu trobar l'article complet a Salud Ideal juntament amb la fotografia.

Algun concepte d'aquesta entrada està extret dels apunts de l'assignatura "Atenció a la deficiència auditiva".

Queralt Badia Claret

LOGOPEDIA EN PACIENTS AMB PARKINSON I DISFAGIA

Actualment existeixen diferents tipus de tractaments per a rehabilitar a pacients amb Parkinson i disfàgia com per exemple les teràpies multidisciplinàries entre fisioterapeutes i logopedes, el tractament amb estimulació elèctrica neuromuscular i el tractament tradicional logopèdic. Centrem l’article en aquests dos últims.

L’estimulació elèctrica neuromuscular és l’aplicació de corrent en el cos per a estimular els nervis o les terminacions nervioses que poden ser sensorials o motores. Aquest tractament ens permetrà obtenir beneficis com augmentar la força i el to de la musculatura, facilitar el moviment voluntari i afavorir el retorn venós.

El tractament conservador logopèdic es basa en millorar la mobilitat i sensibilitat orofaríngia en el procés de la deglució i en detectar aspiracions i prevenir-les.

El Departament d'Otorinolaringologia de la Universitat de Leiden, realitza un estudi on compara la millora en la qualitat de vida aplicant logopèdia tradicional o logopedia tradicional juntament amb estimulació elèctrica neuromuscular, en el qual s’avalua la qualitat de vida i la ingesta oral en tres temps: pretractament, post tractament i tres mesos després.

Després de la teràpia es va observar que en els dos grups hi havia millores significatives tant en la ingesta com en la qualitat de vida però no es van trobar diferencies rellevants entre els pacients que feien teràpia convencional amb els que a més, se’ls aplicava electroestimulació.

Tot i que el tractament amb estimulació elèctrica neuromuscular pot ser un complement atractiu a l'hora de rehabilitar pacients amb disfagia, sembla ser que no ofereix millores importants com per a determinar-lo tractament protocol·lari, ja que, segons l’estudi amb el tractament logopèdic convencional n’hi hauria prou.

Al següent link trobareu l’ abstract: http://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed/22081122

                                                                                            Liset Jurado García

LA PARÀLISI CEREBRAL, LA FAMÍLIA I LA LOGOPÈDIA

La paràlisi cerebral (PC), consisteix en una lesió al cervell que ocasiona problemes motors a la persona que la pateix.  

Aquesta lesió es produeix abans que el cervell hagi pogut desenvolupar-se, per tant, els afectats son nens molt petits que queden afectats per greus problemes de postura, moviment, dificultats en l’aprenentatge, parla, deglució...

Es tracta d’una malaltia no evolutiva ni degenerativa i sense cura. Però en el que sí es pot treballar és en la millora del desenvolupament motor i cognitiu a través de l’àmbit multidisciplinari de logopedes, pediatres, fisioterapeutes...

En aquests casos la família juga un paper molt important per la millora del desenvolupament comunicatiu del nen, ja que són ells els que passen la major part del temps amb l'infant. La manera com la família supera i actua enfront la problemàtica, influirà positivament o negativament en la evolució física, psicològica i social de l’infant.

Les famílies amb nens amb paràlisi cerebral poden patir un cert grau d'estrés i culpabilitat de la malaltia, ja que es trenquen totes les expectatives creades pels pares cap a l’infant.

L’acceptació de qualsevol trastorn i/o malaltia sempre és un cop dur per a la unitat familiar.

Els logopedes i tot l’equip interdisciplinari  han de tenir en compte que la família ha de passar per tot un procés de dol i acceptació de la problemàtica del nen, i aquest fet pot veure interrompuda la seva actuació immediata. No obstant això, s’ha de deixar el temps suficient per a que la família assumeixi el nou repte.

La orientació del logopeda cap a la  família, en aquest cas,  consisteix a orientar i  explicar les diferents activitats que poden realitzar amb el nen a partir de demostracions, per tal d’afavorir l’estimulació del llenguatge.

Se’ls ha de donar la suficient informació i formació perquè la seva actuació sigui efectiva. No podem oblidar que ells no han estat mai formats com a rehabilitadors.

L'orientació logopèdica cap a la família ha de tenir en compte:

1.     L’adquisició de coneixements sobre la utilització de recursos apropiats per l’estimulació del llenguatge.

2.     Proporcionar als familiars coneixements sobre els trastorns del llenguatge i atenció.

3.     Estimular a les famílies a valorar positivament allò obtingut.

4.     Ajudar a entendre els propòsits dels procediments terapèutics per a l’estimulació del llenguatge.

5.     Ajudar a considerar alternatives per assumir els nous rols familiars i per assumir responsabilitats per a la estimulació del llenguatge.

La formació i la informació donada a la família no ha de ser emesa de forma freda, sistemàtica i distant.

La part més important del tractament dels nens amb paràlisi cerebral la duran a terme persones qualificades, la família només serà un suport més.

En aquest enllaç hi podeu trobar una petita explicació del procés familiar i la logopèdia envers la paràlisi cerebral: 

http://www.revista.iplac.rimed.cu/index.php?option=com_content&view=article&id=392:la-orientaciogopca-a-la-familia-de-infantes&catid=92:no3--julio-agosto--2010&Itemid=34

Meritxell Manent Viadé

Teràpia Miofuncional. Què és?

Teràpia miofuncional

Què és?

És una disciplina que s’encarrega d’intervenir, ja sigui per prevenir, corregir i diagnosticar  les possibles disfuncions que poden interferir en la producció de  la parla. També intervé en les diferents estructures del sistema orofacial.

Aquesta intervenció pot realitzar-se a qualsevol edat. Els processos que s’utilitzen serveixen per:

-       Restaurar l’equilibri de les estructures òssies i musculars que intervenen, també es poden incloure estructures properes que intervenen de forma indirecta.

-       Establir noves actituds de comportament

-       Eliminar o reduir les parafuncions

-       Fer que l’estètica del pacient millori

Què cal saber per dur-la a terme?

Per poder aplicar aquesta teràpia és imprescindible conèixer els processos de producció de la parla, les estructures que hi  intervenen, a més cal  de saber com s’articulen els fonemes de la llegua emprada.

Àrees d’aplicació de la teràpia miofuncional

Com he dit a la definició,  el ventall d’aplicacions de la teràpia es molt diversa, per tant, trobem una gran varietat de sectors d’aplicació. Per exemple:

Patologies funcionals (dislàlies, deglucions atípiques).

Malformacions ja siguin facials, cranials i bucals (disglòssies, maloclusions). Patologies neurològiques o neuromusculars (disfagia, disàrtria).

Pacients amb infermetats neurodegeneratives.

Classificació d'activitats

Les activitats poden ser molt diverses, però trobem una classificació segons la participació o no del pacient en les pràxies.

El pacient pot realitzar les activitats de forma voluntària o bé el professional pot executar-les sense que el pacient intervingui.

Font de l’article:

AFICAVAL  [Internet]. Comunitat Valenciana: Associació de Fissurats i Llavi Leporí de Castelló, València i Alacant; 2012 [consulta el 14 de maig de 2012]. Disponible a:

http://www.aficaval.com/documentos/tmf.pdf

Grace Benalcázar Pijal

REORGANITZACIÓ NEUROFUNCIONAL SEGONS BEATRIZ PADOVAN

Totes les funcions reflexovegetatives (respiració, succió, masticació i deglució) són funcions pre-lingüístiques, és a dir, preparen la neuro-musculatura perquè sigui possible l'articulació dels fonemes, de les paraules i de la paraula global.

Beatriz Padovan va observar que els nens que presentaven problemes de paraula (principalment paràlisi cerebral) tenien aquestes funcions molt afectades i que els afàsics les perdien. En lloc d'intentar corregir la paraula i l'articulació pròpiament dita, va iniciar a treballar específicament les funcions essencials, pre-lingüístiques i els resultats van ser molt prometedors.

CAMINAR – PARLAR – PENSAR

La relació que hi ha entre el caminar, la paraula i el pensament és essencial per a la comprensió i l'aplicació dins de l'educació, igual que en els processos terapèutics.

Aquestes tres activitats estan lligades, són interdependents i es desenvolupen paral·lelament, tot i que segons l'edat una predomini més que l'altra, i hi hagi un ordre per a l'adquisició i manifestació de les característiques més importants de cadascuna.

La paraula es desenvolupa a partir del caminar i el pensament es desenvolupa a partir de l'evolució del llenguatge. D'una banda la paraula és el vehicle que transmet el pensament i d'altra banda no podem pensar sense llenguatge.

El llenguatge no es pot desenvolupar si no hi ha prèviament una base d'organització neurològica adequada. I l'organització neurològica és el desenvolupament ontogenètic, és a dir les etapes que el nen ha de passar fins posar-se dret i desplaçar-se, alternant l'avanç dels peus o caminar.

Font de l'article:

Feliu T. Reorganització neurofuncional segons Beatriz Padovan. Vivalavida-Osteopatía Bioenergética Celular - O. B. C. P- owered by Mambo Open Source Generated; [actualitzat el 13 de Maig de 2012]. 


Disponible a: http://www.vivalavida.org/index2.php?option=content&do_pdf=1&id=199

Laura Elias

La plasticidad neuronal en pacientes con lesiones afásicas

Los continuos avances en neuroimagen están permitiendo conocer muchos detalles sobre las funciones y el comportamiento del cerebro (neurociencia), en este caso sobre la reorganización neuronal por lesiones afásicas.

Respecto a la evolución, hay que tener en cuenta que el grado de recuperación variará, primordialmente, en función de la localización de la lesión, de la extensión de ésta y obviamente, de la capacidad de las estructuras dañadas y no-dañadas para mejorar las funciones lingüísticas afectadas. No obstante, no hay que olvidar que las características personales y el estilo de vida también son factores determinantes.

RM paciente con leisón ACM izquierda +
recuperación inicial (Afasia no fluente)

También es cierto, que los procesos de plasticidad no son igual de notables ni importantes al principio que al final. Sin embargo, tal hecho demuestra que aun habiendo pasado años, el cerebro se sigue reorganizando y es posible una mejoría.

Como se observa en el artículo, en recuperaciones tempranas, la recuperación viene determinada sobre todo por la resolución a nivel orgánico-funcional de las estructuras afectadas. Es a partir de este período que el hemisferio no-afectado (derecho) tomará el relevo parcialmente, en términos de suplencia de deficiencias. Posteriormente, será el hemisferio izquierdo, quien vuelva a tomar parte debido a la eficiencia de sus redes en este campo de la cognición, el lenguaje. Por supuesto, es imposible establecer con seguridad tales suposiciones, ya que existen muchas variables, como por ejemplo la lateralización del lenguaje.

Pero desde luego, que acompañar estos procesos con elementos farmacológicos y tratamiento logopédico, incluyendo un estilo de vida acorde, permite una recuperación gradual y efectiva, relativamente.   

Artículo:
Berthier M.L. Recovery from Post-stroke Aphasia: Lessons from brain imaging and implications for rehabilitation and biological treatments. Discov Med. 2011; 12 (65): 275-289

Enlace al artículo: http://www.discoverymedicine.com/Marcelo-L-Berthier/2011/10/11/recovery-from-post-stroke-aphasia-lessons-from-brain-imaging-and-implications-for-rehabilitation-and-biological-treatments/

Sergio H.

 

"Háblame a los ojos"

"Háblame a los ojos" es una novela de Pepita Cedillo, una logopeda y profesora sorda. La novela hace referencia a la vida de la escritora, desde que empezó el colegio, hasta que se diplomó en magisterio y educación especial.

Josefa, también conocida como Pepita, nació en Barcelona en 1964, es hija de padres oyentes y su sordera es genética. Su sordera se  detectó a los 4 años, tras descubrir la sordera profunda de su hermana menor. Estudió en diferentes centros, algunos para oyentes y otros para sordos. En la universidad terminó la carrera de magisterio y luego hizo el posgrado de logopedia. Ha participado en varias entidades de sordos, trabajó en la ONCE y  colabora en la televisión catalana. Actualmente trabaja en el Centro de Recursos Educativos para Deficiencias Auditivas de Catalunya (CREDAC) Pere Barnils, como logopeda y profesora de educación especial.

La novela, como todo libro, nos enseña las ideas que el autor nos quiere transmitir. Algunas de las ideas que podemos extraer son las siguientes:

1.       Todo ser humano necesita relacionarse con su entorno.

2.       Una persona con deficiencia auditiva, merece ser tratada como cualquier otra.

3.       No importa en que lenguaje las personas se comunican, sino lo que importa es que tenga la oportunidad de hacerlo.

Aunque parezcan obvias y sencillas estas tres ideas, en realidad son más complejas de lo que nos imaginamos. Pepita, en su obra, nos muestra la complejidad de las relaciones humanas, ya no solo entre oyentes, sino entre sordos, e incluso entre oyentes y sordos. Y explica como muchas veces, esta interrelación no es satisfactoria para algún interlocutor o incluso para los dos.

Durante la historia, Pepita nos debate una de las máximas de la sociedad sorda; aprender únicamente el lenguaje de signos o por lo contrario utilizar la oralidad para comunicarse con los demás.

"Háblame a los Ojos" enseña al lector como es la vida de una persona sorda, sus miedos e inquietudes y aporta mucha información para los profesionales de la voz y el lenguaje, y por ese motivo os recomiendo su lectura.

Luna Alcaraz

Entrevista sobre la dislèxia

Voleu conèixer una mica més sobre la dislèxia?

Font: http://www.masciencia.es/wp-content/uploads/dislexia.jpg

Des del Col·legi de Logopedes de Catalunya ens han fet arribar que el proper diumenge 13 de maig a les 13h,  dins el programa l'Alternativa de la Cadena Cope,  faran una entrevista sobre la Dislèxia a la logopeda Cristina Casas, coautora, entre d'altres,  de l'article que vam llegir a principi de semestre "El llenguatge escrit: el gran oblidat". 

Montse T.

La deglució atípica

La deglució atípica es basa en la mala postura i un ús inadequat de la llengua durant la deglució. Hi ha una pressió anterior o lateral de la llengua amb els arcs dentaris. La posició de la llengua es anterior, és a dir, es posa entre els incisius o toca la cara posterior quan acaba la fase de masticació i realitza una pressió contra els dents durant la fase de la deglució.

Dins de les característiques més concretes de la deglució atípica podem  distingir entre les  anatòmico-funcionals i de la deglució.

Les peculiaritats de la part anatòmico-funcional poden ser manca de segellat labial, llavis hipotònics, respiració bucal, llengua hipotònica amb mala col·locació (avançada o interdental) i maloclusions dentals i maxil·lars.

I quant a les característiques de la deglució podem trobar la malaptesa en la realització de moviments de la deglució de davant cap enrere, la masticació es produeix a la zona anterior de la boca en lloc de realitzar-la amb els molars (moviment semblant al de la succió), còdol alimentari armant contra els incisius, apareixen restes de menjar i saliva als llavis (pel segellat labial), moviments compensatoris de cap i coll, i finalment és freqüent trobar paladar ogival estret que dificulta la ubicació de la llengua correctament.  

Alguns dels consells que donen els especialistes són:

-          Estar durant el dia amb la boca tancada.

-          No estar durant el dia amb la llengua entre les dents.

-          Mastegar amb els molars i amb la boca tancada.

-          Deglutir mastegant, triturant i fent el bol alimentici.

-          No moure el cap a l’hora de deglutir i no contraure els músculs del voltant de la boca.

Els signes d’alerta són bastants. Els principals són: el nen respira per la boca i sempre té la boca oberta, té el llavi superior curt i es deixen veure les dents, fa ulleres i està pàl·lid, les dents superiors es recolzen sobre el llavi inferior, quan empassa contrau els llavis i la barbeta, i finalment pronuncia malament alguns fonemes, com la /s/.

Aquí us deixo un vídeo que parla sobre la deglució atípica envers la deglució normal. 

Deglució atípica envers deglució normal

Webs visitades

http://www.zonaortodoncia.com/maloclusion_prev_deglucion.htm

http://ponunlogopedaentuvida.blogspot.com.es/2009/12/deglucion-atipica.html

http://www.clinicadentalgrupocero.com/Deglucion.html

Madiha Yousaf