La participación de la familia en pacientes con afasia

Todos sabemos que la labor del profesional es imprescindible para que un paciente afásico mejore en esos determinados aspectos del lenguaje. Ya sea para preservar dichas habilidades o para expandirlas hasta una relativa recuperación, sí nos referimos a afasias transitorias. En cualquiera caso, la familia o amigos, no deberían estar abstentes  de responsabilidades con éstos, porque al fin y al cabo, con patologías o no, son personas a las que queremos ¿no?

Font: 4.bp.blogspot.com

 Es por eso que deberían seguir una determinada metodología en el trato diario con estas personas. Y hay que concretar que, adoptar producciones reducidas, “del modo en que se hablaría a un bebé o a un niño”, no es para nada productivo.

El artículo presenta una serie de consejos o normas de las cuales se debería hacer especial uso y personalmente, creo que son muy acertadas:

•  Durante una conversación estas personas no tienen la misma facilidad, es por eso que deben poner especial hincapié en la interpretación de la información y en su expresión. Así que, evitar estímulos innecesarios es una buena idea para conseguir  un buen enfoque.

• Luego una conversación podría resultar lenta, por lo que sería necesario prestarle el tiempo y atención que necesite hasta que consiga comprender o transmitir lo que desea.

•  Hacer uso de lenguaje no verbal tanto para la comprensión del paciente, como por parte de la familia, para facilitar la transmisión del mensaje.

Realmente, la base de esta práctica, aparte de complementar el trabajo del profesional es una buena forma de hacer sentir mejor al paciente, de fortalecer su estado tanto mental como emocional (seguridad, optimismo, autoestima…). Elementos imprescindibles para una notable mejoría del paciente. Pues, en muchos casos, la familia y los amigos se convierten el pilar que sustenta la psicología de éste.

Por supuesto, para que esto se pudiese llevar a cabo, algún familiar o amigo debería acudir a las sesiones de rehabilitación con el fin de entender y recibir las consignas del logopeda.

Fuente del artículo:
Navarro Higes C. Disponible a: clara-maria-navarro-higes.suite101.net

Sergio Herrerías

El meu avi no parla com abans

“ El meu avi no parla com abans” és un conte escrit per  la Montserrat  Massana, ella és metgessa i logopèda, també forma part del col·legi de logopedes de Catalunya.  L’any 2008 li van diagnosticar un tumor cerebral, el qual  li va deixar com a conseqüència una afàsia de Broca amb molts dels símptomes associats que aquesta comporta.

A més d’aquest conte, la Montserrat  ha fet un munt de publicacions a diferents revistes i ha  escrit i participat en diferents  llibres del camp de la logopèdia.

Ella ha  creat un bloc molt interessant on aquelles persones interessades poden trobar molta d’informació sobre el món de la logopèdia.

Una de les aportacions que hi fa l’autora és aquest conte, el qual està narrat per un nen anomenat Genís. Ell te quatre germans, a casa seva també hi viu el seu avi que es diu Climent, un senyor molt eixerit i que els hi explica un munt d’històries i contes. En Genís ens explica que un dia el seu avi va caure, i el metges van dir que havia tingut un atac de feridura (arteria cerebral taponada) per tant un tros de cervell es  queda sense sang i això fa que no funcioni com abans. La mare explica als seus fills com funciona el cervell, que és una lesió cerebral i que aquest te diferents regions que s’encarreguen de funcions diferents. La lesió que havia patit l’avi Climent afectava a la zona del llenguatge expressiu, estava afàsic, és per això que van decidir portar-lo a la  logopeda. Aquesta, els va reunir per tal d’ensenyar a tota la família com comunicar-se millor amb ell. En Genís ens explica com el seu avi es va adaptant a aquesta nova vida i com poc a poc i amb la ajuda de la logopeda, i realitzant diferents exercicis va recuperant el llenguatge.

L’autora amb aquest conte, el qual és accessible tant per a nens com per adults, pretén que es pugui  entendre una mica més què és una afàsia, com es produeix, així com les  conseqüències que aquesta comporta.

Enllaç al bloc:  http://montserratmassana.blogspot.com.es/

Olga Soteras Giberga

"LOGOPEDA SENSE PARLA: UN TUMOR LA PORTÀ PEL MATEIX CAMÍ QUE ELS SEUS PACIENTS"

Què és l’afàsia?

Entenem per afàsia la pèrdua o l’alteració adquirida del llenguatge produïda a causa d’una lesió cerebral que afecta, tant a la comprensió, com a la producció del llenguatge.

Els trastorns neurològics més freqüents que donen lloc a l’afàsia són: accidents vasculars cerebrals (AVC), tumors, traumatismes crànioencefàlics (TCE)  i demències, entre d'altres.

El cervell està dividit en 4 àrees corticals especialitzades cadascuna en una funció determinada del llenguatge. De la mateixa manera, cada àrea especialitzada del llenguatge es troba situada en diferents lòbuls segons la seva funció:

·         Lòbul frontal: la seva funció és motora i aquí trobem l’àrea de Broca, encarregada de la producció fluïda i ben articulada del llenguatge.

·         Lòbul temporal: la seva funció està relacionada amb el processament auditiu en el cervell. Aquí trobem l’àrea de Wernicke que és on es reconeixen els sons del llenguatge i l’encarregada de la seva comprensió.

·         Lòbul parietal: s’encarrega del control sensorial del cos. No és un centre de llenguatge però està amb les àrees motores per tenir en compte els moviments que s’estan realitzant en el cos i que són necessaris també per poder produir llenguatge.

·         Lòbul occipital: les seves funcions són visuals. Encara que aquest dos últims lòbuls no siguin àrees on es realitzen funcions concretes del llenguatge, són molt importants perquè, per  poder comunicar-nos, és necessària de relació entre diferents òrgans i sistemes sensorials com poden ser, l’oïda, la vista, el tacte, etc.

En el cas de l’afàsia, l’afecció d’aquestes àrees es dóna normalment en persones que fins el moment han estat totalment sanes. Aquest és el cas de la Montserrat Massana, la protagonista de la notícia, que va viure en primera persona les conseqüències d’una patologia que ella coneixia molt de prop fins aleshores, però no tant com ara.                                                                                                                                

MONTSERRAT MASSANA: “TENIA TODAS LAS PALABRAS DENTRO PERO NO SALÍAN”

El periódico: Dijous, 28 d’abril del 2011.

DAVID BORRAT / CLICKARTFOTO

La Montserrat Massana va néixer el 1959. Va estudiar medicina però  acaba sent una gran logopeda. Durant 20 anys aproximadament va exercir de logopeda fins que un dia li va canviar la vida completament.

A finals de febrer del 2008 Montserrat Massana es trobava en una situació en que no podia dir el que pensava mentre parlava per telèfon. Sense donar-li importància va continuar fent vida normal fins que es va tornar a repetir, però aquest cop li passaven  coses estranyes: “Mientras conducía, sentía unas ganas tremendas de bajar del coche, y en casa tenía la necesidad de barrer. Era una especie de neguit”.

Després de tres dies va fer una crisis convulsiva i  al servei d’urgències de Girona li van detectar un tumor maligne al lòbul frontal esquerra, en l’àrea motora suplementària.

La Montserrat com a metgessa ja sabia a que s’exposava , per això li va demanar a amics i familiars que fessin una espècie de biografia per si tingués una pèrdua de memòria.

El 21 d’abril va ser intervinguda i tot va sortir correctament. A causa de l’afectació del lòbul esquerre la Montserrat no podia parlar però en canvi es va adonar que altres característiques del llenguatge com recitar coses de memòria o cantar es van mantenir. A partir de llavors va entendre com mai el que havien sentit els seus pacients.

Va recuperar la parla a partir de diferents etapes: primer parlava telegràficament, després feia ús de circumloquis per poder arribar a dir allò que ella volia. Avui dia, encara que parla bé, li crea angoixa determinades situacions:  li incomoda no poder dir les coses sense primer pensar-les o no poder participar en converses en grup donat a que tot i que pot processar la informació, ho fa més lentament que els altres.

A partir de tota aquesta experiència la  Montserrat ha canviat la seva forma de ser: ara pateix vergonya a l’hora d’expressar-se per por de no ser entesa, es prepara prèviament el que dirà, li falten paraules per poder guiar i consolar millor als seus fills...

La Montserrat no va poder continuar amb la seva professió, i ens explica que ja que escriure es un procés més lent, ha pogut escriure un llibre titulat “el meu avi es afàsic”  que no sap si serà publicat. També practica meditació, camina, fa de voluntària a un grup d’afàsics crònics...

I el que també fa cada dia és: “ DAR GRACIAS A LA VIDA”.

                                                                                                                                            

COMENTARI DE LA NOTÍCIA

Després  de llegir aquesta noticia, te n’adones que  els logopedes, amb la funció d’ajudar els altres arribem a empatitzar molt amb la gent, però crec que realment fins que no et passa a tu, no saps com es sent aquella persona, què li passa pel cap...

La Montserrat Massana és un gran exemple d’aquesta reflexió, ja que per desgràcia, encara que ho va superant a poc a poc, és una de les poques logopedes que poden saber realment com es sent una persona afàsica.

Per aquest motiu, crec que l’aprenentatge d’aquesta ciència té uns límits clars a l’hora de tractar amb determinats pacients, ja que, tot i l'intent de posar-nos en el lloc d’ells, sempre romandrà un cert desconeixement de les preocupacions i pors que  tenen.

Per a més informació:

http://www.elperiodico.com/es/noticias/opinion/montserrat-massana-tenia-todas-las-palabras-dentro-pero-salian-986524

C. Gámez Molina

Isabel Palomeque, una gran lluitadora.

El passat dijous ens va venir a visitar la Isabel Palomeque, una noia amb moltes ganes de viure, i una gran lluitadora, que ha escrit un llibre explicant la seva experiència, "Alta Sensibilitat".

La Isabel és una noia de 32 anys,  que amb tan sols 24 va patir un Ictus Isquèmic. Abans d’haver patit l’Ictus ella era una noia com qualsevol altra de la seva edat. Havia estudiat infermeria, treballava a la Clínica Sant Jordi de Barcelona, era una noia extravertida, riallera, a qui li agradava sortir amb els seus amics,… De fet, ens explica que va patir l’Ictus un divendres a la nit, mentre prenia quelcom amb el noi amb qui sortia. Descriu el moment dient, que de cop, aproximadament a les dues de la matinada, la part dreta del seu cos es va paralitzar, la cara se li va deformar, i no recorda res més fins passades unes hores, que es va despertar a la UCI de l’hospital Vall d’Hebrón de Barcelona.

La Isabel ens parla del moment en el que va despertar, encara sorpresa, diu que no sabia què feia allà estirada, quan potser el dia abans havia estat ella atenent algú en aquelles circumstàncies i en un lloc igual al que es trobava en aquell moment. Es preguntava què feia allà, què li havia passat, per què tenia tants cables al seu voltant. I ens parla de l’angoixa que allò li provocava, ja que el fet de despertar-te en un lloc desconegut, envoltada de gent desconeguda, no és gens agradable.

Tot i el que ella ha hagut de viure aquests 8 anys, ens parla amb gran optimisme, amb una força, que ja a molts ens agradaria tenir. Narra la seva història de la millor manera possible per a ella, després d’haver patit un Ictus i havent-li deixat com a conseqüència una Afàsia Motora amb aquestes característiques, com el no poder articular/produir sons, és a dir, no poder parlar gens durant un any i mig aproximadament. Diu que no sap com, però només li sortien tres paraules. La resta tot ho deia a base de “sí” i “no”. Quan li preguntaven qualsevol cosa, la seva resposta era “sí” o “no” però, ni tan sols parlat, sinó articulat amb el cap.

Tampoc era capaç de fer segons quins moviments, no podia caminar, i anava en una cadira de rodes, sempre l’havien d’ajudar els seus pares, o bé, els especialistes als que anava, com van ser al principi els de l’Institut Guttman de Barcelona, així com d’altres centres on va estar.

Durant el seu discurs hem pogut observar, com li costa molt dir les paraules, com fa simplificacions sintàctiques, així com la supressió d’algunes categories funcionals, tot i que ella reconeix que abans feia molts més errors, i li costava molt més articular paraules. Però jo crec, que amb l’Afàsia Motora que pateix, aquests errors, aquests entrebancs,... que ens mostra mentre ens explica la seva experiència són mínims.

En conclusió, crec que aquesta ha estat una de les millors sessions que hem fet, una de les més interessants, i potser, una de les sessions en les que més hem pogut aprendre. Tant en l’àmbit de les relacions interpersonals, la manera com hem de tractar als pacients, que en un futur puguem tenir, com la conseqüència d’una Afàsia d’aquest tipus. Com una persona és capaç de superar una malaltia d’aquest tipus, amb l’optimisme que ho fa, i com és capaç d’explicar-ho a persones desconegudes amb tanta fortalesa i humor.

Realment, per mi aquesta ha estat una gran experiència i oportunitat, que d’alguna manera em serveix tant en l’àmbit acadèmic, el professional, com en el personal, per saber valorar allò que tenim. I sobre tot, que en aquesta vida tot és superable, i hem de viure cada moment com si fos l’últim.

I com que algun dia serem logopedes, reconforta molt veure com persones, que es dediquen a allò que nosaltres volem ser han ajudat tant a persones com la Isabel, i com han fet que ella pugui veure les coses de millor manera a com les veia al principi.

 Núria Ortega



Afàsia

L'afàsia és un trastorn cerebral caracteritzat per la pèrdua més o menys exclusiva de la producció i/o la comprensió del llenguatge parlat o escrit, o d'ambdós, sense lesions en l'aparell de la fonació ni malalties psíquiques. El seu origen és divers. Per lesió vascular, traumàtica, per l'existència d'un tumor, entre d'altres.

Els dos tipus d'afàsia mes freqüents són l'afàsia de Broca i l'afàsia de Wernicke. En la primera, el pacient manifesta moltes alteracions en el terreny expressiu, el pacient té dificultats per trobar paraules, especialment poc habituals. La comprensió està força preservada. En canvi, en l'afàsia de Wernicke hi ha considerables alteracions pel que fa a la comprensió oral.

Causes del trastorn:
L'afàsia està originada per una lesió del teixit cerebral. Cada hemisferi cerebral no només controla el moviment i la sensació del costat oposat del cos sinó que sembla estar especialitzat en funcions mentals particulars.
L'hemisferi esquerre és el que sembla estar més vinculat amb el llenguatge. Les persones les quals tenen l'hemisferi esquerre lesionat durant la primera infància poden "apendre a parlar" correctament amb l'hemisferi dret. De totes maneras, la lesió en l'hemisferi esquerre és la que normalment origina l'afàsia: les quines tenen lloc a la part anterior causen els trastorns no fluids (ex: l'afàsia de broca), i els quins es produeixen en la part posterior causel els de tipus fluid (ex: l'afàsia de Wernicke).

Recuperació:
El terapeuta del llenguatge, juntament amb els altres professionals implicats, persegueix dos objectius principals: millorar les capacitats lingüístiques  del pacient, oferint-li estratègies per aprendre a minimitzar els efectes del trastorn, i acompanyar la persona afectada en el procés de dol per la pèrdua d'aquesta capacitat.

Fonts: La logopèdia. Anna Nolla·Anna Tàpias. 1ª edició. Editorial UOC.
          Diccionario Oxford de la mente. Richard L. Gregory (ed). Alianza Diccionarios.
Foto: http://amaludibel.blogspot.com/ 


Marta C.