En un del programes que fan al canal 33, anomenat Quèquicom?, van fer un reportatge sobre el DOMINI DE LA VEU. Aquest programa, dóna a conèixer temes i coses que formen part de la nostra vida diària, que són molt interessants i que moltes vegades no ens parem a pensar ni a posar atenció.
La reportera d’aquest documental, es diu Samantha Vall i, comença el programa dient: “Avui, per un dia seré la Tina Turner i gravaré el meu propi videoclip”. Per aprendre a modular la veu ha anat a classes de cant, és la primera vegada que li ensenyen a afinar.
A més a més, també, expliquen que una professora de l’escola Thau, fa una visita a una logopeda i a una foniatra per no quedar-se afònica. Li ensenyaran les cordes vocals per saber com han de vibrar de manera suau, per així aprendre a dominar la veu.
La primera parada que va fer la periodista va ser a l’escola Eòlia per estar amb una professora de cant per veure el nivell de música que té i perquè li ensenyi a afinar.
Amb la professora, miren quina és la seva tessitura; per saber-ho parteixen d’una nota greu i ho allarguen fins al màxim de l’agut i amb la nota que es sent més còmoda cantant és la que defineix la seva tessitura. Ho fan mitjançant l’ajuda d’un teclat i fent una melodia produint el so “r” (diudiu). La tessitura d’una persona es pot definir de dues maneres:
- Per la nota que més a gust es sent cantant.
- Per la nota aguda que millor fas.
En aquest episodi, també fan referència que quan una corda vibra fa moure l’aire del seu entorn i aquest fet produeix un so. Aquesta vibració de l’aire, és a dir, el nombre de vegades que es mou en un segon, és el que anomenem freqüència. Hi ha infinites freqüències, però per cantar una cançó haurem de seleccionar freqüències i notes concretes. Les notes, són freqüències a les quals els hi hem posat nom.
En la segona part del reportatge comenten que els professors són els professionals que tenen més trastorns de veu al llarg de la seva vida de docent, del 35 al 45% en tenen.
A la Cristina, els metges, li havien arribat a dir que no parlés perquè sempre es quedava sense veu, inclòs els dies de vacances d’estiu no aconseguia parlar fort. La Cristina comenta: “la meva veu era com si tingués una afonia permanent; em cansava, llavors forçava el to de veu i acabava esgotada.
La Pepi Martín, logopeda, li explica que quan forcem la veu, la laringe vibra, i la veu per tant queda concentrada a la part del coll i sona constreta.
Al reportatge, expliquen que, la Cristina, quan parla, força la laringe com si fes força per aixecar un pes, llavors la tanca i fa que l’aire no pugui sortir bé ni amb naturalitat i és quan la veu es torna fosca. Per treure’s aquest vici, li fan fer exercicis on ha d’enviar el so al cap, només amb aquesta acció la laringe s’obre i l’aire surt sense resistència. Amb l’ajuda de la logopeda, la Cristina no caldrà que s’operi.
La Cristina explica: “al començament feia broma i li deia a la gent, ara m’ensenyaran a parlar per aquest problema que tinc amb la veu. Però, ara penso que, fins que no ho proves no veus que realment pots fer un canvi”.
Al programa, ens mostren que només amb l’emissió d’un so, es pot veure que les cordes vocals de la Cristina pateixen. En ensenyen els quists que té a les cordes i ens expliquen que aquests són els causants de que les cordes no li tanquin bé i que les cordes les tingui més rígides del normal, per aquest motiu quan parla ha de fer més força.
Per finalitzar, veiem el videoclip que ha gravat la Samantha on aquesta diu: “ha quedat molt bé, gràcies als programes informàtics que modulen la veu, on han arreglat les parts on desafinava i on no ho havia fet massa bé. Crec que, encara em queden moltes hores de pràctica per arribar a ser com la Tina Turner!!”
A continuació, us adjunto el reportatge del qual us he parlat, penso que estaria bé veure'l, si més no, un tros.
Blanca Batista Simó
