El llenguatge, la base de la comunicació?

                      Font: alibri.es
Fa uns anys, vaig llegir un llibre titulat: L’illa dels 5 fars, i el seu autor es diu Ferran-Ramon Cortés. És una narració que centra la seva història en un senyor, el Ferran, que ha estat durant molt de temps preparant una conferència i un cop finalitzada ha sentit que no ha transmès correctament el missatge que ell volia i la representació comunicativa que li transmet cada far, de l’illa de Menorca.

Aquest llibre em recorda al paper dels logopedes amb pacients que tenen alguna patologia o trastorn i que no es poden comunicar correctament. El llibre parla des d’un punt de vista professional del qual el protagonista no pot transmetre el missatge d’un tema que ha estat preparant; i la funció dels logopedes és que els pacients amb problemes del llenguatge puguin arribar a comunicar-se correctament i que la gent els pugui entendre.

A l’illa de Menorca hi ha 5 fars i el llibre explica les cinc claus de la comunicació que li revela cada far en particular. I els diferents missatges són:

-      Favàritx, li va aportar el missatge de que tota comunicació en públic ha d’estar recolzada d’una única gran idea, els seus arguments, han de girar al seu voltant, perquè qui ho escolti pugui captar aquesta idea general. A més, ha de ser una idea nova o una nova visió d’una idea ja coneguda, per tant, a part de comunicar un únic missatge, aquest, ha de ser nou i interessant. D’aquesta manera podrem brillar com brillen els fars en la foscor de la nit.

-      Artrutx, li va fer pensar que per una bona comunicació és imprescindible que la persona que parla aconsegueixi explicar les coses de manera que sobresurtin més que les altres, que destaquin i brillin per sobre de la resta de missatges que rebem constantment. La finalitat és la necessitat d’impactar de manera que els oients es quedin amb el missatge, que el recordin i no l’oblidin. El que hem de fer per cridar l’atenció del públic és explicar una història a partir de la idea que volem transmetre, a més a més, ens podem ajudar utilitzant metàfores, anècdotes, construccions retòriques... que la facin memorable.

-      Punta Nati, quan volem transmetre un missatge ens hem d’adaptar a les persones que ens escolten, i utilitzar un llenguatge adient a cada situació que ens trobem, és a dir, no podem utilitzar un llenguatge molt especialitzat si els que escolten no tenen un cert nivell de coneixements sobre el tema. Els fars s’entenen a la perfecció amb els navegants perquè comparteixen un llenguatge. Nosaltres, podem establir una connexió amb la gent, si en comptes de fer servir el nostre propi llenguatge, ens adaptem en cada cas, als qui ens escolten.

-      Far de Cavalleria, li va comunicar que hem de tenir en compte que el missatge que val és el que la gent capta, que hem de treballar l’escenificació, pensar que la gent ens escolta, que la gent mai entén exactament el que nosaltres volem dir i que el que compta és el que ells realment entenen. És important a l’hora de comunicar, tenir en compte els nostres sentiments, per no distorsionar el missatge que volem comunicar, ja que, els oients ho capten amb el to de la nostra veu.

-      Far de l’illa de l’aire, hem de convidar als oients en lloc d’intentar convèncer-los, ja que només els convencerem en el cas que nosaltres mateixos estem segurs del que diem. Convèncer als altres no ha de ser el nostre objectiu, sinó intentar que ens escoltin pel que diem, no intentar obligar-los a pensar i dir el que nosaltres volem. Així com els fars conviden a apropar-s’hi sense cap mena de coacció, nosaltres hem de convidar a compartir el nostre missatge, sense arrossegar ni empènyer ningú.

Crec que aquest llibre seria molt interessant de llegir ja que t’explica de manera dinàmica les claus de la comunicació. I penso que com a logopedes, la nostra funció, seria una mica la dels fars, ja que ensenyem als nostres pacients el llenguatge que no tenen per a després poder tenir una bona comunicació amb la gent que els envolten i que aquest puguin, per tant, rebre el missatge que volen donar.

Referència Bibliogràfica:

Cortés, Ramon. L’illa dels 5 fars. 3a ed. Barcelona: La Magrana, 2005.

Blanca Batista Simó

La participación de la familia en pacientes con afasia

Todos sabemos que la labor del profesional es imprescindible para que un paciente afásico mejore en esos determinados aspectos del lenguaje. Ya sea para preservar dichas habilidades o para expandirlas hasta una relativa recuperación, sí nos referimos a afasias transitorias. En cualquiera caso, la familia o amigos, no deberían estar abstentes  de responsabilidades con éstos, porque al fin y al cabo, con patologías o no, son personas a las que queremos ¿no?

Font: 4.bp.blogspot.com

 Es por eso que deberían seguir una determinada metodología en el trato diario con estas personas. Y hay que concretar que, adoptar producciones reducidas, “del modo en que se hablaría a un bebé o a un niño”, no es para nada productivo.

El artículo presenta una serie de consejos o normas de las cuales se debería hacer especial uso y personalmente, creo que son muy acertadas:

•  Durante una conversación estas personas no tienen la misma facilidad, es por eso que deben poner especial hincapié en la interpretación de la información y en su expresión. Así que, evitar estímulos innecesarios es una buena idea para conseguir  un buen enfoque.

• Luego una conversación podría resultar lenta, por lo que sería necesario prestarle el tiempo y atención que necesite hasta que consiga comprender o transmitir lo que desea.

•  Hacer uso de lenguaje no verbal tanto para la comprensión del paciente, como por parte de la familia, para facilitar la transmisión del mensaje.

Realmente, la base de esta práctica, aparte de complementar el trabajo del profesional es una buena forma de hacer sentir mejor al paciente, de fortalecer su estado tanto mental como emocional (seguridad, optimismo, autoestima…). Elementos imprescindibles para una notable mejoría del paciente. Pues, en muchos casos, la familia y los amigos se convierten el pilar que sustenta la psicología de éste.

Por supuesto, para que esto se pudiese llevar a cabo, algún familiar o amigo debería acudir a las sesiones de rehabilitación con el fin de entender y recibir las consignas del logopeda.

Fuente del artículo:
Navarro Higes C. Disponible a: clara-maria-navarro-higes.suite101.net

Sergio Herrerías

Un síndrome que seguro no conocéis, “Sanfilippo”

El síndrome de Sanfilippo o mucopolisacaridosis es una enfermedad catalogada como rara, neurodegenerativa que atrofia y deteriora gravemente el sistema nervioso central (SNC).

Síndrome de Sanfilippo

Dado que hay pocos casos que presentan este tipo de trastorno y es poco conocido mundialmente, no es posible un diagnóstico precoz de éste, lo cual conlleva que los sujetos pierdan tiempo de su vida y que a medida que avance la patología, ésta empeore hasta alcanzar el estado vegetal en edades muy tempranas. Actualmente, existen tratamientos (productos naturales y antioxidantes) para mejorar el transcurso de la patología y frenar un poco la evolución, ya que no hay una posible curación. No obstante, cabe decir que actualmente existen investigaciones que pretenden encontrar un tratamiento posible a esta patología como la terapia génica y el reemplazo enzimático.

Este artículo da a conocer dos sujetos que padecen el síndrome de Sanfilippo. Daniel, es un niño que presenta el de grado más leve. En cambio, Javi, es un adolescente que hoy en día “ni habla ni articula palabra, aunque si lo hace con sus ojos”. A través de sus respectivas madres dan a conocer los rasgos que caracterizan a estos niños “las cejas muy pobladas, el puente nasal más abierto de lo normal, los labios y las manos más gorditas, la tripa hinchada” y algunos signos de alerta propios de la enfermedad, por ejemplo, Daniel era un niño que “hablaba menos de lo normal cuando era pequeño no participaba igual que los demás niños aunque era muy activo”, Javi “padecía repetidamente colitis y era intolerante a la lactosa”. El diagnóstico de Javi fue más tardano, lo que produjo que su enfermedad evolucionara con más velocidad.

Familia con hijos que padece el síndrome de Sanfilippo.
Font: Comunidad lisosomal, Lauren Saint A.

Para concluir, creo que es importante avanzar en el campo de la investigación para encontrar un posible tratamiento y diagnóstico precoz para todas esas enfermedades “raras” que existen actualmente y reducir los efectos negativos que producen en las personas. Además, es esencial que las familias no dejen de luchar nunca por encontrar un tratamiento eficaz y que sus hijos sobrevivan el mayor tiempo y de la mejor manera posible.

Fuente del artículo:

• Muñoz B. Sanfilippo: el alzheimer infantil. Diario La Razón. Edición digital; [actualizado el 28 enero de 2012; acceso el 13 de abril de 2012]. Disponible aquí

Fuente de la imágenes:

1. Harrar Mrs. El síndrome de Sanfilippo. [Actualizado en octubre del 2011; acceso el 2 de mayo de 2012]. Disponible aquí
2. Saint Laurent A. Uno de seis tipos de MPS es Sanfilippo- Comunidad Lisosomal. México, 2009 [acceso el 5 de mayo de 2012]. Disponible aquí

María Cueva

"55 anys que han canviat la perspectiva socioeducativa de les persones al món"

El passat 09/02/2012, va fer just 55 anys que es va posar en marxa a França un dels mètodes més fiables pel tractament de la sordesa: l'implant coclear. Actualment, a la nostra societat, hi ha més de 250.000 persones (aproximadament 6000 espanyoles), que utilitzen aquests implants per tal de reduir la pèrdua auditiva.

Gràcies als avanços tecnològics, s'ha pogut aconseguir que aquesta pròtesi permeti transformar el so en senyal elèctric per tal d'enviar-lo a través del nervi auditiu cap al cervell. D'aquesta manera, podem ajudar a les persones amb deficiència auditiva, sobretot sords severs i profunds (aproximadament uns 500) a desenvolupar-se auditivament per a poder percebre la informació que els hi arriba i que prèviament no sentien, amb la finalitat d'evolucionar poc a poc cap a una autonomia personal i una millor incorporació i acceptació social.

És molt important, tenir en compte el diagnòstic precoç, és a dir, la utilització de l'implant coclear des del naixement, ja que adonar-se d'una sordesa quan el nen és petit, és primordial per a poder gaudir d'una bona intervenció logopèdica que permeti a l'infant accedir a la informació auditiva sense problemes i successivament, poder incorporar-se al llenguatge oral i escrit amb naturalitat.

La "Confederación Española de familias de personas sordas" - FIAPAS, utilitza l'aniversari de l'implant coclear per a demanar que s'ampliï la cobertura de la pròtesi per a obtenir un millor funcionament d'aquests i que es renovin tots els elements externs, es produeixi una implantació en ambdós costats i s'obtingui una regeneració dels implants coclears en aquelles persones que ho necessitin i els hi produeixi una millora significativa.

Al llarg dels anys, s'han introduït diversos avanços, però avui dia, FIAPAS, espera seguir progressant en aquestes demandes per als beneficis de les persones amb deficiències auditives.

 Font de l'article:

55 anys que han canviat la perspectiva socioeducativa de les persones al món. Revista Fiapas [internet]*2012 febrer-abril [consultada: 19 de Març de 2012] Disponible a: enllaç.

Laura Zaragoza Cruz

REPORTAJE SOBRE LA INCLUSIÓN DE LA LENGUA DE SIGNOS EN LAS GUARDERÍAS:

El pasado miércoles 18 de enero la presidenta de FESORD CV Amparo Minguet Soto, y Mª Luz Ruiz Vaquer, gerente de “Little Friends”, acompañadas por el director general de ordenación de centros docentes de la Conselleria de Educación, Rafael Carbonell, firmaron un convenio de colaboración entre ambas entidades, en el que acordaban realizar talleres de lengua de signos dirigidos a bebés, padres, madres y profesores/as de niños sordos y oyentes como método de estimulación temprana, encaminados a conseguir el correcto desarrollo del alumnado de este centro.

Esta noticia que emitió el 21 de Enero el canal 9, nos presenta como se desarrolla una clase de lenguaje de signos en este centro. Estos niños tienen entre 9 mese y 3 años, la mayoría de estos todavía no hablan, no obstante el principal objetivo es que aprendan a comunicarse e interactúen con sus padres a través de la lengua de signos.

El taller otorga ventajas para ambas partes, ya que de forma temprana los niños entablan una comunicación e interacción con sus padres aprendiendo la lengua de signos. Además, ésta es una herramienta útil que permite a los bebés desarrollarse intelectualmente, proporcionándoles mejor comunicación con su entorno, reduciendo así sus frustraciones y fomentando el desarrollo del habla. Es equivoco decir que los niños que empiezan a signar tardan más en hablar, ya que se ha demostrado que no es así, si no que aprender el lenguaje de signos puede en realidad mejorar el lenguaje y el vocabulario de un niño.

En definitiva, la comunicación no verbal, supone el 90% de la información que nos llega del interlocutor y el lenguaje de signos, es un sistema de estimulación psicomotriz que permite incrementar la interrelación entre padre-hijos como mejorar sus habilidades comunicativas.

http://www.fesord.org/noticiashow.asp?id=1486&indice=1

Aquí os dejo el video:

http://www.rtvv.es/va/comunidad-valenciana/Guarderies-ensenyen-xiquets-utilitzar-llenguatge_0_650335060.html

 Esta es la página:

http://www.fesord.org/noticiashow.asp?id=1486&indice=1

Margarita Ivorra Zaragoza

El rei Jordi VI i la seva tartamudesa

La reina Isabel II i el seu marit, el príncep Felip (duc de Edimburg i príncep de Dinamarca i Grècia) van visitar Austràlia per setzena vegada. Allà van ser rebuts per la governadora d'Austràlia, Quentin Bryce i la ministra actual, Julia Gillard. 

El més curiós va ser la trobada de la reina amb el "logopeda" Geoffrey Rush, actor que va interpretar el logopeda del seu pare (Jordi VI) a la pel·lícula "El discurso del rey". Aquesta pel·lícula va ser guardonada amb Oscars. La reina i el seu marit van poder mantenir una conversació molt agradable amb l'actor Geoffrey. 

La pel·lícula va de quan mor el pare del rei Jordi V (Michael Gambon) i l'escandalosa abdicació del príncep Eduard VII i Bertie, ascendeix al tron Jordi VI d'Anglaterra. Jordi VI pateix tartamudeig molt angoixant. El seu país es troba a la vora de la guerra i necessita desesperadament un líder, pel que la seva esposa Isabel (Helena Bonham Carter), la futura reina mare, el posa en contacte amb un excèntric "logopeda" anomenat Lionel Logue (Geoffrey Rush).

Malgrat el xoc inicial, els dos es submergeixen de ple en una teràpia poc ortodoxa que els portarà a establir un vincle indestructible. Amb el suport de Logue, la seva família, el seu govern i Winston Churchill (Timothy Spall), el rei supera la seva afecció i pronunciaun discurs radiofònic que inspirarà al seu poble i el unirà en la batalla.

A la realitat, la seva tartamudesa li impedia parlar en públic. Va realitzar un discurs de cloenda en l'exposició de l'Imperi Britànic a Wembley el 31 d'octubre de 1925, que va ser una terrible experiència tant per a ell com pels oients. Això va servir perquè el duc busqués una forma de calmar la seva tartamudesa, en què va participar Lionel Logue, un terapeuta de la parla d'origen australià. Després se li va diagnosticar una coordinació deficient entre la laringe i el diafragma, Logue li va prescriure exercicis vocals durant una hora diària. El tractament de Logue va aconseguir que el duc es relaxés en parlar. Va realitzar el seu major esforç i amb ajuda de la teràpia, el duc va aconseguir inaugurar la Casa del Parlament a Canberra en 1927, i va ser capaç de parlar posteriorment amb només lleugeres vacil·lacions.

En aquí podem veure la foto de la reina Isabel II saludant l'actor Geoffrey Rush, i més abaix la foto del rei Jordi VI. 

http://noticias.hola.com/noticias-de-actualidad/25-10-2011/86665/

http://es.wikipedia.org/wiki/Jorge_VI_del_Reino_Unido#Reinado

Madiha Yousaf 

Entrevista al Dr. Enrique Salesa, president de l’associació espanyola de logopèdia, foniatria i audiologia.

El passat  15 de Febrer del 2011, al programa Julia en la onda, un programa de ràdio que fa la Julia Otero per Ondacero va entrevistar al Dr. Enrique Salesa president de l’associació espanyola de logopèdia, foniatria i audiologia. També és fundador i coordinador del Curs Internacional d’ Audiologia, on es tracten diversos temes relacionats amb l’exploració de l’audiologia  i en ell es reuneixen diferents especialistes de la matèria.

A l’entrevista parlen de diferents aspectes relacionats amb l’ audiologia, que és la ciència que estudia els problemes auditius dels éssers humans. 

El primer tema que tracten és d’interès per a la gent gran, ja que un 50% de les persones majors dels 65 anys haurien de fer-se revisions auditives i no se les fan per vergonya.

Molta d’aquesta gent segurament es guia per com eren els audiòfons abans, els antics “sonotones”. Però com molt bé explica el Dr. Salesa, avui en dia han evolucionat molt i no tenen res a veure a com eren antigament. La feina de l’audioprotetista ara és molt més complexa.

Però els problemes d’audició no afecten només a la gent gran, cada vegada hi ha més joventut amb risc,per poca consciència i falta de limitadors de potencia a llocs amb música forta i soroll.

A l’entrevista el Dr. Salesa explica què és la presbiacúsia i quina és la seva solució. També ens parla de la sordesa traumàtica, d’algunes de les conseqüències físiques del so a potències molt altes i de la pèrdua d’audició amb la creació d’acúfens.

Un altre tema molt interessant que es tracta a l’entrevista és el naixement del nens sords. A Espanya neixen uns 1.200 aprox. dels quals, un 60% són deguts a una causa genètica. Als nens al néixer se’ls fa un estudi per detectar si són sords o no. A partir d’aquí, als 3 mesos l’ORL valora el grau de sordesa del nen; en el cas de que sigui sord i a partir dels 6 mesos ja es parla d’aplicar uns audiòfons o implant coclear, el que sigui més adient i fer un tractament logopèdic.

Gràcies a aquest tractament molt nens d’aquests poden arribar a unes condicions d’audició i qualitat de la veu molt pròximes a les dels nens normoients. Per això és tant important un diagnòstic precoç.

Durant l’entrevista podem aprendre què és un implant coclear i com funciona la prova d’audició universal que es passa als nens acabats de néixer. 

Per anar acabat l’entrevista li demanen recomanacions que cal considerar per una bona salut auditiva i el Dr. Salesa ens recomana fer revisions periòdiques,  anar al metge si es tenen acúfens.

A l’hora de concloure la Julia li demana al Dr. Salesa la seva opinió personal sobre la comunitat de sords. Obtenint una resposta molt interessant.

Al següent link podreu escoltar l’entrevista: http://www.ivoox.com/entrevista-enrique-salesa-presidente-la-audios-mp3_rf_535548_1.html

Miriam Gálvez

El meu avi no parla com abans

“ El meu avi no parla com abans” és un conte escrit per  la Montserrat  Massana, ella és metgessa i logopèda, també forma part del col·legi de logopedes de Catalunya.  L’any 2008 li van diagnosticar un tumor cerebral, el qual  li va deixar com a conseqüència una afàsia de Broca amb molts dels símptomes associats que aquesta comporta.

A més d’aquest conte, la Montserrat  ha fet un munt de publicacions a diferents revistes i ha  escrit i participat en diferents  llibres del camp de la logopèdia.

Ella ha  creat un bloc molt interessant on aquelles persones interessades poden trobar molta d’informació sobre el món de la logopèdia.

Una de les aportacions que hi fa l’autora és aquest conte, el qual està narrat per un nen anomenat Genís. Ell te quatre germans, a casa seva també hi viu el seu avi que es diu Climent, un senyor molt eixerit i que els hi explica un munt d’històries i contes. En Genís ens explica que un dia el seu avi va caure, i el metges van dir que havia tingut un atac de feridura (arteria cerebral taponada) per tant un tros de cervell es  queda sense sang i això fa que no funcioni com abans. La mare explica als seus fills com funciona el cervell, que és una lesió cerebral i que aquest te diferents regions que s’encarreguen de funcions diferents. La lesió que havia patit l’avi Climent afectava a la zona del llenguatge expressiu, estava afàsic, és per això que van decidir portar-lo a la  logopeda. Aquesta, els va reunir per tal d’ensenyar a tota la família com comunicar-se millor amb ell. En Genís ens explica com el seu avi es va adaptant a aquesta nova vida i com poc a poc i amb la ajuda de la logopeda, i realitzant diferents exercicis va recuperant el llenguatge.

L’autora amb aquest conte, el qual és accessible tant per a nens com per adults, pretén que es pugui  entendre una mica més què és una afàsia, com es produeix, així com les  conseqüències que aquesta comporta.

Enllaç al bloc:  http://montserratmassana.blogspot.com.es/

Olga Soteras Giberga

Teràpia Animal

Actualment la teràpia assistida per animals (TAA) està tenint molts bons resultats dins del camp de la rehabilitació social i física, en nens, adults i ancians, que pateixen malalties diverses. S’ha de tenir en compte que és una teràpia complementària d’altres tractaments, però que millora molt la qualitat de vida de les persones que ho practiquen.

Algunes situacions on podem trobar que s’utilitza aquesta teràpia són:

-  Nens autistes, persones amb síndrome de Down, deficients mentals o físics que gràcies a la teràpia amb cavalls recobren la confiança, nedant amb dofins s’entusiasmen o, simplement, jugant amb un gos o un gat es distreuen i pots tractar amb ells i accedir-hi d’una altra manera.

-    En les persones grans que viuen en residències els ajuda molt la companyia d’un gos ja que se senten soles, i ho estan durant moltes hores. Ocupen el seu temps pentinant-los, passejant pel pati de la residència, etc. Amb l’ajuda de fisioterapeutes i logopedes que els fan diferents activitats amb els seus amics, l’expressió els canvia i aquelles persones que no parlen normalment o no gesticulen, mouen els braços per acariciar-los o els diuen coses a cau d’orella.

-    En alguns hospitals, on tenen ingressats a nens amb malalties greus, trobem que el fet de jugar una estona amb un gos o un gat els redueix els nivells d’ansietat, ja que es distreuen i es diverteixen, oblidant-se durant uns instants de la seva malaltia i dels diversos tractaments (que són llargs o dolorosos).

Per altra banda tenim aquells trastorns que no necessàriament tenen a veure amb la logopèdia però on també actuen beneficiosament: noies amb anorèxia que han de cuidar cadells i alimentar-los, agafant així uns hàbits diaris i responsabilitats.

En els nens, especialment, beneficia de maneres diferents, ja que els ensenya a tenir unes responsabilitats, ajuda a millorar el seu desenvolupament i la seva atenció. S’ha demostrat que nens amb retràs mental o problemes de comunicació, gràcies a la TAA han augmentat el vocabulari oral i es fan més comprensibles.

Veiem , doncs, que la relació entre la persona i l’animal contribueix a que s’augmenti l’autoestima i es satisfacin aquelles necessitats psicològiques i emocionals que els manquen.

Si ens preguntem perquè són tan beneficioses, la resposta és clara, i és que l’animal no et jutjarà ni et mirarà diferent, i les persones amb problemes psicològics i físics se sentiran més còmodes ja que, simplement, s’han de limitar a donar-li estima i atenció i ell respondrà amb tendresa. No és una teràpia miraculosa però el fet de sentir que l’animal els estima i depèn d’ells és molt important.

Seria molt bo que aquestes teràpies s’expandissin i es poguessin fer més activitats que permetessin millorar encara més la vida de les persones que més ho necessiten, motivant-los a la interacció social, i un millor estat físic, psíquic i familiar.

Font: http://www.jamesnava.com/2012/03/05/terapia-asistida-por-animales/ 

Laura Lázaro

Labio leporino y fisura palatina en el ámbito de la logopedia

El labio leporino y la fisura palatina son dos de las más frecuentes anomalías del nacimiento. El labio leporino se caracteriza por una apertura uni o bilateral entre el labio superior y la nariz. La fisura palatina es una apertura en el paladar que casi siempre suele también provocar labio leporino. Estas anomalías, son los causantes de problemas estéticos, dificultades en la alimentación y muchos trastornos del habla. Se suele decir que tienen predisposición hereditaria pero se desconoce la verdadera causa.

Como hemos dicho anteriormente, estas anomalías traerán dificultades en el ámbito del lenguaje, la comunicación y el habla y aquí empezara el trabajo de la logopeda.

La logopeda tendrá que empezar su trabajo informando de la anomalía a los padres del niño afectado y se les tendrá que animar para que ellos también acompañen y ayuden durante el proceso de intervención. Continuará, estimulando el lenguaje, este trabajo deberán de acer conjuntamente la logopeda y la gente que tiene el niño en el entorno, así conseguiremos que el lenguaje del niño sea el adecuado para su edad. Después la logopeda tendrá que conseguir que el niño haga una correcta respiración, deglución y fonación. Una vez que ya el niño comience en la escuela, la profesional se deberá de centrar en el desarrollo lingüístico y comunicativo del niño para que este consiga una integración adecuada. Finalmente, los padres y la escuela deberán de valorar según su desarrollo lingüístico, si es necesario seguir con el tratamiento.

Es importante durante todo el transcurso de intervención del logopeda, que el entorno del niño ayude e intente motivar, ya que es una anomalía que puede ser solucionada, y más hoy en día con todos los avances que tenemos.

Aquí os dejo el enlace.

Maialen Aseguinolaza.

Els mals hàbits de succió

El mes de març es va publicar un article sobre els hàbits de succió que poden comportar una sèrie de seqüeles negatives com a conseqüència.

L’article dóna a conèixer la opinió de Terry Brazelton, aquest explica que no tots els nens perduren aquest hàbit sinó que la majoria ho deixen de fer als 6-7 mesos aproximadament. En el cas que aquest mal costum perduri poden sorgir seqüeles negatives en les quals el logopeda hi pot intervenir. Aquestes seqüeles poden ser dentals (maloclusió, anomalies a les ATM...), dits anormals (deformacions, hiperextenció...) o també poden aparèixer efectes psicològics (perquè socialment aquest fet està vist com un hàbit infantil).

Aquest hàbit és comú en molts infants però haurem de tenir en compte varis temes abans de derivar al nen a un especialista: l’hàbit de succionar relaxa i fa adormir a molts nens, aquest també és un fet de plaer fins al voltant dels 3 anys. No es pot afirmar que després de succionar durant la infantesa sorgeixin problemes dentals però s’ha de tenir en compte que aproximadament als 5 anys les peces dentals comencen a canviar i l’hàbit podria afectar en la seva posició.

Per tal d’alleugerir aquest hàbit en els nens s’utilitzaran una sèrie d’estratègies per dur a terme el tractament:

-          Tractar i respectar els hàbits emocionals, adaptatius, etc. ja que podrien estar molt relacionats amb l’hàbit de succió.

-          Conscienciar al nen de la importància d’abandonar l’hàbit. També als pares, fer-los evitar els càstigs o amenaces ja que poden ser condicionants de l’augment de l’hàbit.

-          Per altra banda, amb els pares es poden treballar els tipus d’elogis, recompenses o potenciar que les mans del nen estiguin cobertes amb guants o altres objectes perquè no hi hagi intenció de succionar o simplement fer que l’infant mantingui les mans i la ment ocupades realitzant activitats.

El tractament dependrà sobretot de l’edat del pacient, de la motivació, les ganes que tingui de fer desaparèixer aquesta mala costum i el suport familiar.

Aquí deixo l’enllaç d’aquest article.

Queralt Badia Claret

Logopedas de Voluntariado

Fuente: http://tioantonio.org/

 El Centro social Tío Antonio Nicaragua (ONG) se encuentra en Granada (a orillas del Lago Nicaragua). Es un centro en el que se atienden, principalmente, a niños/as y mujeres en unas “condiciones de vida que no son las que nosotros consideraríamos mínimas”.

Entre otros profesionales, se pide la ayuda voluntaria de logopedas. Ya que, en el Centro hay niños con problemas de deficiencia auditiva y, es necesaria la intervención profesional de un/a logopeda para la realización de un diagnóstico precoz de la deficiencia, la adaptación al uso de prótesis u otras ayudas técnicas y la planificación de la intervención en los niños con estas dificultades, planteándose como objetivo prioritario que puedan acceder al lenguaje oral.

Cano, 14 años, tiene una pérdida auditiva del 75 y 80 % respectivamente. Fuente: http://tioantonio.org/

También, se requiere la ayuda logopédica para guiar y formar a los profesores que trabajan con estos niños que presentan deficiencias auditivas. Pues es importante, concienciar a los profesores sobre las dificultades que tienen los niños y niñas con estos problemas y, que los profesores cuenten con las herramientas y los conocimientos necesarios para facilitar la comunicación con estos niños.

Los niños y niñas sordos, mediante la relación con el maestro o la maestra y los otros niños estimulan situaciones comunicativas y de aprendizaje. Hay que incidir en que la experiencia para un niño/a sordo/a todavía es más importante para construir el pensamiento que para un niño normoyente.

Otro aspecto, primordial, a tener en cuenta es la familia. Ésta también debe tomar conciencia sobre las dificultades que tiene su hijo/a y la importancia de que estimulen lingüísticamente a sus hijos/as.

Fuente: http://tioantonio.org/

Entrada publicada por: Tirma Montes

El valor terapèutic de la música

Al febrer de 2008 es va publicar a la revista del COPC/206 un article anomenat “La musicoteràpia infantil” escrit per l’ Anna Garí.

Aquest article ens parla de la importància de la música com a teràpia amb “l’objectiu d’estimular, millorar o recuperar el correcte desenvolupament motriu, cognitiu, social i emocional dels nens petits”.

La musicoterapia consisteix en el treball terapèutic dut a terme per psicolegs, logopedes i musics, i s'aplica als nens amb retard del llenguatge, retard psicomotriu i maduratiu, síndrome de Down, autisme i altres problemes del desenvolupament infantil.

El que es pretén és que el nen sigui capaç de mantenir l’atenció, de millorar la seva conducta, d’augmentar la seva autoestima, que articuli millor les paraules, que mantingui una bona coordinació corporal o de que construeixi les fases correctament; es tracta d’utilitzar les activitats musicals (cantar, tocar instruments, etc.) com a estímul de l’aprenentatge, ja que d’una banda, ajuden al nen a memoritzar i aprendre conceptes nous, paraules noves, noves maneres de construir frases, millorar la capacitat d’atenció, la relació amb els altres, la coordinació motriu etc. Un exemple que ens posa l’Anna Garí és que “tots som capaços de recordar els ingredients de la Nocilla gràcies a la cançó que es va fer famosa amb l’anunci que difonia aquest producte”; i d’altra banda, aquesta activitat musical també pot servir per a que el nen treballi altres aspectes com per exemple exercicis de respiració, els quals sense la flauta podrien ser avorrits.

Les activitats musicals són molt divertides per als nens i això fa que siguin un element de reforç important per a les tasques que d’entrada no li agraden. "La musica ens emociona, ens activa o ens relaxa, ens ajuda a relacionar-nos i ens fa treballar el cervell". La musicoterapia per tant, pot ser una eina de gran utilitat per a treballar els aspectes esmentats anteriorment.

Noelia Fernández

Disponible a: http://www.centreauca.com/resources/Musicoter$C3$A0pia+infantil.pdf

             

Dominar la veu, és possible?

En un del programes que fan al canal 33, anomenat Quèquicom?, van fer un reportatge sobre el DOMINI DE LA VEU. Aquest programa, dóna a conèixer temes i coses que formen part de la nostra vida diària, que són molt interessants i que moltes vegades no ens parem a pensar ni a posar atenció.

La reportera d’aquest documental, es diu Samantha Vall i, comença el programa dient: “Avui, per un dia seré la Tina Turner i gravaré el meu propi videoclip”. Per aprendre a modular la veu ha anat a classes de cant, és la primera vegada que li ensenyen a afinar.

A més a més, també, expliquen que una professora de l’escola Thau, fa una visita a una logopeda i a una foniatra per no quedar-se afònica. Li ensenyaran les cordes vocals per saber com han de vibrar de manera suau, per així aprendre a dominar la veu.

La primera parada que va fer la periodista va ser a l’escola Eòlia per estar amb una professora de cant per veure el nivell de música que té i perquè li ensenyi a afinar.

Amb la professora, miren quina és la seva tessitura; per saber-ho parteixen d’una nota greu i ho allarguen fins al màxim de l’agut i amb la nota que es sent més còmoda cantant és la que defineix la seva tessitura. Ho fan mitjançant l’ajuda d’un teclat i fent una melodia produint el so “r” (diudiu). La tessitura d’una persona es pot definir de dues maneres:

1. Per la nota que més a gust es sent cantant.
2. Per la nota aguda que millor fas.

En aquest episodi, també fan referència que quan una corda vibra fa moure l’aire del seu entorn i aquest fet produeix un so. Aquesta vibració de l’aire, és a dir, el nombre de vegades que es mou en un segon, és el que anomenem freqüència. Hi ha infinites freqüències, però per cantar una cançó haurem de seleccionar freqüències i notes concretes. Les notes, són freqüències a les quals els hi hem posat nom.

En la segona part del reportatge comenten que els professors són els professionals que tenen més trastorns de veu al llarg de la seva vida de docent, del 35 al 45% en tenen.

A la Cristina, els metges, li havien arribat a dir que no parlés perquè sempre es quedava sense veu, inclòs els dies de vacances d’estiu no aconseguia parlar fort. La Cristina comenta: “la meva veu era com si tingués una afonia permanent; em cansava, llavors forçava el to de veu i acabava esgotada.

La Pepi Martín, logopeda, li explica que quan forcem la veu, la laringe vibra, i la veu per tant queda concentrada a la part del coll i sona constreta.

Al reportatge, expliquen que, la Cristina, quan parla, força la laringe com si fes força per aixecar un pes, llavors la tanca i fa que l’aire no pugui sortir bé ni amb naturalitat i és quan la veu es torna fosca. Per treure’s aquest vici, li fan fer exercicis on ha d’enviar el so al cap, només amb aquesta acció la laringe s’obre i l’aire surt sense resistència. Amb l’ajuda de la logopeda, la Cristina no caldrà que s’operi.

La Cristina explica: “al començament feia broma i li deia a la gent, ara m’ensenyaran a parlar per aquest problema que tinc amb la veu. Però, ara penso que, fins que no ho proves no veus que realment pots fer un canvi”.

Al programa, ens mostren que només amb l’emissió d’un so, es pot veure que les cordes vocals de la Cristina pateixen. En ensenyen els quists que té a les cordes i ens expliquen que aquests són els causants de que les cordes no li tanquin bé i que les cordes les tingui més rígides del normal, per aquest motiu quan parla ha de fer més força.

Per finalitzar, veiem el videoclip que ha gravat la Samantha on aquesta diu: “ha quedat molt bé, gràcies als programes informàtics que modulen la veu, on han arreglat les parts on desafinava i on no ho havia fet massa bé. Crec que, encara em queden moltes hores de pràctica per arribar a ser com la Tina Turner!!”

A continuació, us adjunto el reportatge del qual us he parlat, penso que estaria bé veure'l, si més no, un tros.

Blanca Batista Simó

Què és el sistema Bimodal?

De manera general diem que una comunicació és bimodal quan simultàniament utilitzem la llegua parlada amb signes inclosos. És a dir, és una modalitat oral-auditiva juntament amb una modalitat visual-gestual. El missatge s’expressa amb les dues modalitats al mateix temps però la llengua base, la que marca l’ordre de la frase i la que determina la sintaxi de les produccions és la llengua oral.

Aquesta modalitat es duu a terme especialment en nens sords què els és impossible aprendre la llengua oral, perquè presenten moltes dificultats o perquè la seva sordesa és massa severa i no poden assolir aquest llenguatge. En aquests casos s’opta per una llengua bimodal, és a dir, una llengua de signes però amb l’estructura i sintaxi de la llengua oral. D’aquesta manera, quan aquesta estructura i sintaxi és adquirida els és més fàcil comprendre la parla a partir de la lectura labial.

Si voleu saber més sobre aquest tema i veure contes adaptats amb aquest sistema podeu visitar la web: http://www.ondaeduca.com/pagina.php?id_paginas=201&id_tipos=2

Regina Vinyals Rallo