El rei Jordi VI i la seva tartamudesa

La reina Isabel II i el seu marit, el príncep Felip (duc de Edimburg i príncep de Dinamarca i Grècia) van visitar Austràlia per setzena vegada. Allà van ser rebuts per la governadora d'Austràlia, Quentin Bryce i la ministra actual, Julia Gillard. 

El més curiós va ser la trobada de la reina amb el "logopeda" Geoffrey Rush, actor que va interpretar el logopeda del seu pare (Jordi VI) a la pel·lícula "El discurso del rey". Aquesta pel·lícula va ser guardonada amb Oscars. La reina i el seu marit van poder mantenir una conversació molt agradable amb l'actor Geoffrey. 

La pel·lícula va de quan mor el pare del rei Jordi V (Michael Gambon) i l'escandalosa abdicació del príncep Eduard VII i Bertie, ascendeix al tron Jordi VI d'Anglaterra. Jordi VI pateix tartamudeig molt angoixant. El seu país es troba a la vora de la guerra i necessita desesperadament un líder, pel que la seva esposa Isabel (Helena Bonham Carter), la futura reina mare, el posa en contacte amb un excèntric "logopeda" anomenat Lionel Logue (Geoffrey Rush).

Malgrat el xoc inicial, els dos es submergeixen de ple en una teràpia poc ortodoxa que els portarà a establir un vincle indestructible. Amb el suport de Logue, la seva família, el seu govern i Winston Churchill (Timothy Spall), el rei supera la seva afecció i pronunciaun discurs radiofònic que inspirarà al seu poble i el unirà en la batalla.

A la realitat, la seva tartamudesa li impedia parlar en públic. Va realitzar un discurs de cloenda en l'exposició de l'Imperi Britànic a Wembley el 31 d'octubre de 1925, que va ser una terrible experiència tant per a ell com pels oients. Això va servir perquè el duc busqués una forma de calmar la seva tartamudesa, en què va participar Lionel Logue, un terapeuta de la parla d'origen australià. Després se li va diagnosticar una coordinació deficient entre la laringe i el diafragma, Logue li va prescriure exercicis vocals durant una hora diària. El tractament de Logue va aconseguir que el duc es relaxés en parlar. Va realitzar el seu major esforç i amb ajuda de la teràpia, el duc va aconseguir inaugurar la Casa del Parlament a Canberra en 1927, i va ser capaç de parlar posteriorment amb només lleugeres vacil·lacions.

En aquí podem veure la foto de la reina Isabel II saludant l'actor Geoffrey Rush, i més abaix la foto del rei Jordi VI. 

http://noticias.hola.com/noticias-de-actualidad/25-10-2011/86665/

http://es.wikipedia.org/wiki/Jorge_VI_del_Reino_Unido#Reinado

Madiha Yousaf 

Entrevista al Dr. Enrique Salesa, president de l’associació espanyola de logopèdia, foniatria i audiologia.

El passat  15 de Febrer del 2011, al programa Julia en la onda, un programa de ràdio que fa la Julia Otero per Ondacero va entrevistar al Dr. Enrique Salesa president de l’associació espanyola de logopèdia, foniatria i audiologia. També és fundador i coordinador del Curs Internacional d’ Audiologia, on es tracten diversos temes relacionats amb l’exploració de l’audiologia  i en ell es reuneixen diferents especialistes de la matèria.

A l’entrevista parlen de diferents aspectes relacionats amb l’ audiologia, que és la ciència que estudia els problemes auditius dels éssers humans. 

El primer tema que tracten és d’interès per a la gent gran, ja que un 50% de les persones majors dels 65 anys haurien de fer-se revisions auditives i no se les fan per vergonya.

Molta d’aquesta gent segurament es guia per com eren els audiòfons abans, els antics “sonotones”. Però com molt bé explica el Dr. Salesa, avui en dia han evolucionat molt i no tenen res a veure a com eren antigament. La feina de l’audioprotetista ara és molt més complexa.

Però els problemes d’audició no afecten només a la gent gran, cada vegada hi ha més joventut amb risc,per poca consciència i falta de limitadors de potencia a llocs amb música forta i soroll.

A l’entrevista el Dr. Salesa explica què és la presbiacúsia i quina és la seva solució. També ens parla de la sordesa traumàtica, d’algunes de les conseqüències físiques del so a potències molt altes i de la pèrdua d’audició amb la creació d’acúfens.

Un altre tema molt interessant que es tracta a l’entrevista és el naixement del nens sords. A Espanya neixen uns 1.200 aprox. dels quals, un 60% són deguts a una causa genètica. Als nens al néixer se’ls fa un estudi per detectar si són sords o no. A partir d’aquí, als 3 mesos l’ORL valora el grau de sordesa del nen; en el cas de que sigui sord i a partir dels 6 mesos ja es parla d’aplicar uns audiòfons o implant coclear, el que sigui més adient i fer un tractament logopèdic.

Gràcies a aquest tractament molt nens d’aquests poden arribar a unes condicions d’audició i qualitat de la veu molt pròximes a les dels nens normoients. Per això és tant important un diagnòstic precoç.

Durant l’entrevista podem aprendre què és un implant coclear i com funciona la prova d’audició universal que es passa als nens acabats de néixer. 

Per anar acabat l’entrevista li demanen recomanacions que cal considerar per una bona salut auditiva i el Dr. Salesa ens recomana fer revisions periòdiques,  anar al metge si es tenen acúfens.

A l’hora de concloure la Julia li demana al Dr. Salesa la seva opinió personal sobre la comunitat de sords. Obtenint una resposta molt interessant.

Al següent link podreu escoltar l’entrevista: http://www.ivoox.com/entrevista-enrique-salesa-presidente-la-audios-mp3_rf_535548_1.html

Miriam Gálvez

El meu avi no parla com abans

“ El meu avi no parla com abans” és un conte escrit per  la Montserrat  Massana, ella és metgessa i logopèda, també forma part del col·legi de logopedes de Catalunya.  L’any 2008 li van diagnosticar un tumor cerebral, el qual  li va deixar com a conseqüència una afàsia de Broca amb molts dels símptomes associats que aquesta comporta.

A més d’aquest conte, la Montserrat  ha fet un munt de publicacions a diferents revistes i ha  escrit i participat en diferents  llibres del camp de la logopèdia.

Ella ha  creat un bloc molt interessant on aquelles persones interessades poden trobar molta d’informació sobre el món de la logopèdia.

Una de les aportacions que hi fa l’autora és aquest conte, el qual està narrat per un nen anomenat Genís. Ell te quatre germans, a casa seva també hi viu el seu avi que es diu Climent, un senyor molt eixerit i que els hi explica un munt d’històries i contes. En Genís ens explica que un dia el seu avi va caure, i el metges van dir que havia tingut un atac de feridura (arteria cerebral taponada) per tant un tros de cervell es  queda sense sang i això fa que no funcioni com abans. La mare explica als seus fills com funciona el cervell, que és una lesió cerebral i que aquest te diferents regions que s’encarreguen de funcions diferents. La lesió que havia patit l’avi Climent afectava a la zona del llenguatge expressiu, estava afàsic, és per això que van decidir portar-lo a la  logopeda. Aquesta, els va reunir per tal d’ensenyar a tota la família com comunicar-se millor amb ell. En Genís ens explica com el seu avi es va adaptant a aquesta nova vida i com poc a poc i amb la ajuda de la logopeda, i realitzant diferents exercicis va recuperant el llenguatge.

L’autora amb aquest conte, el qual és accessible tant per a nens com per adults, pretén que es pugui  entendre una mica més què és una afàsia, com es produeix, així com les  conseqüències que aquesta comporta.

Enllaç al bloc:  http://montserratmassana.blogspot.com.es/

Olga Soteras Giberga

Teràpia Animal

Actualment la teràpia assistida per animals (TAA) està tenint molts bons resultats dins del camp de la rehabilitació social i física, en nens, adults i ancians, que pateixen malalties diverses. S’ha de tenir en compte que és una teràpia complementària d’altres tractaments, però que millora molt la qualitat de vida de les persones que ho practiquen.

Algunes situacions on podem trobar que s’utilitza aquesta teràpia són:

-  Nens autistes, persones amb síndrome de Down, deficients mentals o físics que gràcies a la teràpia amb cavalls recobren la confiança, nedant amb dofins s’entusiasmen o, simplement, jugant amb un gos o un gat es distreuen i pots tractar amb ells i accedir-hi d’una altra manera.

-    En les persones grans que viuen en residències els ajuda molt la companyia d’un gos ja que se senten soles, i ho estan durant moltes hores. Ocupen el seu temps pentinant-los, passejant pel pati de la residència, etc. Amb l’ajuda de fisioterapeutes i logopedes que els fan diferents activitats amb els seus amics, l’expressió els canvia i aquelles persones que no parlen normalment o no gesticulen, mouen els braços per acariciar-los o els diuen coses a cau d’orella.

-    En alguns hospitals, on tenen ingressats a nens amb malalties greus, trobem que el fet de jugar una estona amb un gos o un gat els redueix els nivells d’ansietat, ja que es distreuen i es diverteixen, oblidant-se durant uns instants de la seva malaltia i dels diversos tractaments (que són llargs o dolorosos).

Per altra banda tenim aquells trastorns que no necessàriament tenen a veure amb la logopèdia però on també actuen beneficiosament: noies amb anorèxia que han de cuidar cadells i alimentar-los, agafant així uns hàbits diaris i responsabilitats.

En els nens, especialment, beneficia de maneres diferents, ja que els ensenya a tenir unes responsabilitats, ajuda a millorar el seu desenvolupament i la seva atenció. S’ha demostrat que nens amb retràs mental o problemes de comunicació, gràcies a la TAA han augmentat el vocabulari oral i es fan més comprensibles.

Veiem , doncs, que la relació entre la persona i l’animal contribueix a que s’augmenti l’autoestima i es satisfacin aquelles necessitats psicològiques i emocionals que els manquen.

Si ens preguntem perquè són tan beneficioses, la resposta és clara, i és que l’animal no et jutjarà ni et mirarà diferent, i les persones amb problemes psicològics i físics se sentiran més còmodes ja que, simplement, s’han de limitar a donar-li estima i atenció i ell respondrà amb tendresa. No és una teràpia miraculosa però el fet de sentir que l’animal els estima i depèn d’ells és molt important.

Seria molt bo que aquestes teràpies s’expandissin i es poguessin fer més activitats que permetessin millorar encara més la vida de les persones que més ho necessiten, motivant-los a la interacció social, i un millor estat físic, psíquic i familiar.

Font: http://www.jamesnava.com/2012/03/05/terapia-asistida-por-animales/ 

Laura Lázaro

Labio leporino y fisura palatina en el ámbito de la logopedia

El labio leporino y la fisura palatina son dos de las más frecuentes anomalías del nacimiento. El labio leporino se caracteriza por una apertura uni o bilateral entre el labio superior y la nariz. La fisura palatina es una apertura en el paladar que casi siempre suele también provocar labio leporino. Estas anomalías, son los causantes de problemas estéticos, dificultades en la alimentación y muchos trastornos del habla. Se suele decir que tienen predisposición hereditaria pero se desconoce la verdadera causa.

Como hemos dicho anteriormente, estas anomalías traerán dificultades en el ámbito del lenguaje, la comunicación y el habla y aquí empezara el trabajo de la logopeda.

La logopeda tendrá que empezar su trabajo informando de la anomalía a los padres del niño afectado y se les tendrá que animar para que ellos también acompañen y ayuden durante el proceso de intervención. Continuará, estimulando el lenguaje, este trabajo deberán de acer conjuntamente la logopeda y la gente que tiene el niño en el entorno, así conseguiremos que el lenguaje del niño sea el adecuado para su edad. Después la logopeda tendrá que conseguir que el niño haga una correcta respiración, deglución y fonación. Una vez que ya el niño comience en la escuela, la profesional se deberá de centrar en el desarrollo lingüístico y comunicativo del niño para que este consiga una integración adecuada. Finalmente, los padres y la escuela deberán de valorar según su desarrollo lingüístico, si es necesario seguir con el tratamiento.

Es importante durante todo el transcurso de intervención del logopeda, que el entorno del niño ayude e intente motivar, ya que es una anomalía que puede ser solucionada, y más hoy en día con todos los avances que tenemos.

Aquí os dejo el enlace.

Maialen Aseguinolaza.

Els mals hàbits de succió

El mes de març es va publicar un article sobre els hàbits de succió que poden comportar una sèrie de seqüeles negatives com a conseqüència.

L’article dóna a conèixer la opinió de Terry Brazelton, aquest explica que no tots els nens perduren aquest hàbit sinó que la majoria ho deixen de fer als 6-7 mesos aproximadament. En el cas que aquest mal costum perduri poden sorgir seqüeles negatives en les quals el logopeda hi pot intervenir. Aquestes seqüeles poden ser dentals (maloclusió, anomalies a les ATM...), dits anormals (deformacions, hiperextenció...) o també poden aparèixer efectes psicològics (perquè socialment aquest fet està vist com un hàbit infantil).

Aquest hàbit és comú en molts infants però haurem de tenir en compte varis temes abans de derivar al nen a un especialista: l’hàbit de succionar relaxa i fa adormir a molts nens, aquest també és un fet de plaer fins al voltant dels 3 anys. No es pot afirmar que després de succionar durant la infantesa sorgeixin problemes dentals però s’ha de tenir en compte que aproximadament als 5 anys les peces dentals comencen a canviar i l’hàbit podria afectar en la seva posició.

Per tal d’alleugerir aquest hàbit en els nens s’utilitzaran una sèrie d’estratègies per dur a terme el tractament:

-          Tractar i respectar els hàbits emocionals, adaptatius, etc. ja que podrien estar molt relacionats amb l’hàbit de succió.

-          Conscienciar al nen de la importància d’abandonar l’hàbit. També als pares, fer-los evitar els càstigs o amenaces ja que poden ser condicionants de l’augment de l’hàbit.

-          Per altra banda, amb els pares es poden treballar els tipus d’elogis, recompenses o potenciar que les mans del nen estiguin cobertes amb guants o altres objectes perquè no hi hagi intenció de succionar o simplement fer que l’infant mantingui les mans i la ment ocupades realitzant activitats.

El tractament dependrà sobretot de l’edat del pacient, de la motivació, les ganes que tingui de fer desaparèixer aquesta mala costum i el suport familiar.

Aquí deixo l’enllaç d’aquest article.

Queralt Badia Claret

Logopedas de Voluntariado

Fuente: http://tioantonio.org/

 El Centro social Tío Antonio Nicaragua (ONG) se encuentra en Granada (a orillas del Lago Nicaragua). Es un centro en el que se atienden, principalmente, a niños/as y mujeres en unas “condiciones de vida que no son las que nosotros consideraríamos mínimas”.

Entre otros profesionales, se pide la ayuda voluntaria de logopedas. Ya que, en el Centro hay niños con problemas de deficiencia auditiva y, es necesaria la intervención profesional de un/a logopeda para la realización de un diagnóstico precoz de la deficiencia, la adaptación al uso de prótesis u otras ayudas técnicas y la planificación de la intervención en los niños con estas dificultades, planteándose como objetivo prioritario que puedan acceder al lenguaje oral.

Cano, 14 años, tiene una pérdida auditiva del 75 y 80 % respectivamente. Fuente: http://tioantonio.org/

También, se requiere la ayuda logopédica para guiar y formar a los profesores que trabajan con estos niños que presentan deficiencias auditivas. Pues es importante, concienciar a los profesores sobre las dificultades que tienen los niños y niñas con estos problemas y, que los profesores cuenten con las herramientas y los conocimientos necesarios para facilitar la comunicación con estos niños.

Los niños y niñas sordos, mediante la relación con el maestro o la maestra y los otros niños estimulan situaciones comunicativas y de aprendizaje. Hay que incidir en que la experiencia para un niño/a sordo/a todavía es más importante para construir el pensamiento que para un niño normoyente.

Otro aspecto, primordial, a tener en cuenta es la familia. Ésta también debe tomar conciencia sobre las dificultades que tiene su hijo/a y la importancia de que estimulen lingüísticamente a sus hijos/as.

Fuente: http://tioantonio.org/

Entrada publicada por: Tirma Montes

El valor terapèutic de la música

Al febrer de 2008 es va publicar a la revista del COPC/206 un article anomenat “La musicoteràpia infantil” escrit per l’ Anna Garí.

Aquest article ens parla de la importància de la música com a teràpia amb “l’objectiu d’estimular, millorar o recuperar el correcte desenvolupament motriu, cognitiu, social i emocional dels nens petits”.

La musicoterapia consisteix en el treball terapèutic dut a terme per psicolegs, logopedes i musics, i s'aplica als nens amb retard del llenguatge, retard psicomotriu i maduratiu, síndrome de Down, autisme i altres problemes del desenvolupament infantil.

El que es pretén és que el nen sigui capaç de mantenir l’atenció, de millorar la seva conducta, d’augmentar la seva autoestima, que articuli millor les paraules, que mantingui una bona coordinació corporal o de que construeixi les fases correctament; es tracta d’utilitzar les activitats musicals (cantar, tocar instruments, etc.) com a estímul de l’aprenentatge, ja que d’una banda, ajuden al nen a memoritzar i aprendre conceptes nous, paraules noves, noves maneres de construir frases, millorar la capacitat d’atenció, la relació amb els altres, la coordinació motriu etc. Un exemple que ens posa l’Anna Garí és que “tots som capaços de recordar els ingredients de la Nocilla gràcies a la cançó que es va fer famosa amb l’anunci que difonia aquest producte”; i d’altra banda, aquesta activitat musical també pot servir per a que el nen treballi altres aspectes com per exemple exercicis de respiració, els quals sense la flauta podrien ser avorrits.

Les activitats musicals són molt divertides per als nens i això fa que siguin un element de reforç important per a les tasques que d’entrada no li agraden. "La musica ens emociona, ens activa o ens relaxa, ens ajuda a relacionar-nos i ens fa treballar el cervell". La musicoterapia per tant, pot ser una eina de gran utilitat per a treballar els aspectes esmentats anteriorment.

Noelia Fernández

Disponible a: http://www.centreauca.com/resources/Musicoter$C3$A0pia+infantil.pdf

             

Dominar la veu, és possible?

En un del programes que fan al canal 33, anomenat Quèquicom?, van fer un reportatge sobre el DOMINI DE LA VEU. Aquest programa, dóna a conèixer temes i coses que formen part de la nostra vida diària, que són molt interessants i que moltes vegades no ens parem a pensar ni a posar atenció.

La reportera d’aquest documental, es diu Samantha Vall i, comença el programa dient: “Avui, per un dia seré la Tina Turner i gravaré el meu propi videoclip”. Per aprendre a modular la veu ha anat a classes de cant, és la primera vegada que li ensenyen a afinar.

A més a més, també, expliquen que una professora de l’escola Thau, fa una visita a una logopeda i a una foniatra per no quedar-se afònica. Li ensenyaran les cordes vocals per saber com han de vibrar de manera suau, per així aprendre a dominar la veu.

La primera parada que va fer la periodista va ser a l’escola Eòlia per estar amb una professora de cant per veure el nivell de música que té i perquè li ensenyi a afinar.

Amb la professora, miren quina és la seva tessitura; per saber-ho parteixen d’una nota greu i ho allarguen fins al màxim de l’agut i amb la nota que es sent més còmoda cantant és la que defineix la seva tessitura. Ho fan mitjançant l’ajuda d’un teclat i fent una melodia produint el so “r” (diudiu). La tessitura d’una persona es pot definir de dues maneres:

1. Per la nota que més a gust es sent cantant.
2. Per la nota aguda que millor fas.

En aquest episodi, també fan referència que quan una corda vibra fa moure l’aire del seu entorn i aquest fet produeix un so. Aquesta vibració de l’aire, és a dir, el nombre de vegades que es mou en un segon, és el que anomenem freqüència. Hi ha infinites freqüències, però per cantar una cançó haurem de seleccionar freqüències i notes concretes. Les notes, són freqüències a les quals els hi hem posat nom.

En la segona part del reportatge comenten que els professors són els professionals que tenen més trastorns de veu al llarg de la seva vida de docent, del 35 al 45% en tenen.

A la Cristina, els metges, li havien arribat a dir que no parlés perquè sempre es quedava sense veu, inclòs els dies de vacances d’estiu no aconseguia parlar fort. La Cristina comenta: “la meva veu era com si tingués una afonia permanent; em cansava, llavors forçava el to de veu i acabava esgotada.

La Pepi Martín, logopeda, li explica que quan forcem la veu, la laringe vibra, i la veu per tant queda concentrada a la part del coll i sona constreta.

Al reportatge, expliquen que, la Cristina, quan parla, força la laringe com si fes força per aixecar un pes, llavors la tanca i fa que l’aire no pugui sortir bé ni amb naturalitat i és quan la veu es torna fosca. Per treure’s aquest vici, li fan fer exercicis on ha d’enviar el so al cap, només amb aquesta acció la laringe s’obre i l’aire surt sense resistència. Amb l’ajuda de la logopeda, la Cristina no caldrà que s’operi.

La Cristina explica: “al començament feia broma i li deia a la gent, ara m’ensenyaran a parlar per aquest problema que tinc amb la veu. Però, ara penso que, fins que no ho proves no veus que realment pots fer un canvi”.

Al programa, ens mostren que només amb l’emissió d’un so, es pot veure que les cordes vocals de la Cristina pateixen. En ensenyen els quists que té a les cordes i ens expliquen que aquests són els causants de que les cordes no li tanquin bé i que les cordes les tingui més rígides del normal, per aquest motiu quan parla ha de fer més força.

Per finalitzar, veiem el videoclip que ha gravat la Samantha on aquesta diu: “ha quedat molt bé, gràcies als programes informàtics que modulen la veu, on han arreglat les parts on desafinava i on no ho havia fet massa bé. Crec que, encara em queden moltes hores de pràctica per arribar a ser com la Tina Turner!!”

A continuació, us adjunto el reportatge del qual us he parlat, penso que estaria bé veure'l, si més no, un tros.

Blanca Batista Simó

Què és el sistema Bimodal?

De manera general diem que una comunicació és bimodal quan simultàniament utilitzem la llegua parlada amb signes inclosos. És a dir, és una modalitat oral-auditiva juntament amb una modalitat visual-gestual. El missatge s’expressa amb les dues modalitats al mateix temps però la llengua base, la que marca l’ordre de la frase i la que determina la sintaxi de les produccions és la llengua oral.

Aquesta modalitat es duu a terme especialment en nens sords què els és impossible aprendre la llengua oral, perquè presenten moltes dificultats o perquè la seva sordesa és massa severa i no poden assolir aquest llenguatge. En aquests casos s’opta per una llengua bimodal, és a dir, una llengua de signes però amb l’estructura i sintaxi de la llengua oral. D’aquesta manera, quan aquesta estructura i sintaxi és adquirida els és més fàcil comprendre la parla a partir de la lectura labial.

Si voleu saber més sobre aquest tema i veure contes adaptats amb aquest sistema podeu visitar la web: http://www.ondaeduca.com/pagina.php?id_paginas=201&id_tipos=2

Regina Vinyals Rallo

La música com a teràpia per l'Autisme

La música per la seva relació amb el llenguatge i el seu alt contingut motivador, és una eina eficaç d'estimulació juntament amb altres tractaments convencionals per la millora de diferents trastorns i discapacitats.

El processament del llenguatge i la música instrumental en el cervell estan superposats i l' educació musical pot ajudar als nens dislèctics o autistes a utilitzar el llenguatge amb major precisió, ja que l'activitat musical és una experiència multisensorial que activa vincles amb diverses parts del cervell. La formació musical no només beneficia el processament dels estímuls musicals i la música no només abasta centres especialitzats, sinó grans àrees d' ambdós costats del cervell.

La música pot ser una bona teràpia per captar el seu interès i participació, evitant així l'excessiva passivitat, per tal de que aquests nens no s'aïllin encara més en el món interior en el qual viuen. Mitjançant la música, els sons i el moviment, poden penetrar en el seu món interior i aplicar així l'atenció terapèutica adequada.

Amb els instruments musicals, especialment els de vent, es pot fomentar el control de la respiració, el bufament i l'atenció sobre la zona oral. Igual que amb el moviment i la dansa, es poden establir canals de comunicació no verbal, donada la imitació sincronitzada del nen autista amb els moviments proposats pel musicoterapeuta.

“El llenguatge verbal i el musical tenen la mateixa gènesis estructural: la llengua materna i el folklore són els elements essencials per a la socialització musical. D'aquí ve la relació essencial entre el valor rítmic i expressiu del llenguatge parlat amb el llenguatge musical del que aquest mètode pren el seu punt d'arrancament. Per aquesta metodologia l'objectiu principal de l'educació musical és estimular la creativitat dels nens” Carl Orff.

Leganés Lavall, EN. (2012). La música como terapia complementaria en la mejora de la comunicación y el lenguaje autista. Revista psicologia.com

Disponible: http://www.psiquiatria.com/revistas/index.php/psicologiacom/article/viewFile/1381/1256/

 Laura Elias

"Implant coclear bilateral millora el llenguatge dels nens sords."

Un implant coclear consisteix en la introducció d’un elèctrode en el interior de la còclea connectat a un processador de sons exterior que rep els estímuls de l'exterior i els transforma en energia capaç de desencadenar una sensació auditiva. Aquest processador es programa segons les necessitats de cada infant.

Diversos investigadors van fer un estudi en què un implant coclear bilateral millorava el llenguatge del nen sord.

El equip Tine Bonns, van estudiar la comprensió i expressió del llenguatge amb 25 nens amb un sol implant i 25 més amb dos implants coclears. Aquests nens tenien tots les mateixes característiques: se’ls hi van posar els implants abans dels 2 anys, no presentaven altres discapacitats, i els pares tenien audició normal.

Un cop triats els pacients van fer l’estudi a través de l’escala del desenvolupament del llenguatge i van observar que a nivell de comprensió la mida era d’un 85,6 amb un implant i de 76,2 amb dos implants. Pel que fa el llenguatge expressiu la mida amb un sol implant es de 86,1 i amb dos implants 70,4.

Com a  resultat final els investigadors van observar que els infants que portaven dos implants, eren els que milloraven en el desenvolupament del llenguatge tant en comprensió com en expressió.

Aquest és un dels primers estudis que han mostrat un efecte positiu en els implants coclear bilaterals.

Com a conclusió un implant coclear proporciona un guany important en la pèrdua d’audició del nen, això seria el fet de que ajuda a millorar el seu desenvolupament del llenguatge, ja que sent millor. Això significa que el nen pot millorar amb un sol implant, però tindrà molta més millora amb dos d'aquests.

Font: Archives of Pediatrics & Adolescent Medicine, enero del 2012
La definició d'implant s'extreu dels apunt de deficiència auditiva.

Disponible: http://www.espaciologopedico.com/noticias/detalle.php?Id=4133

Laura Muñoz

Ser sordo y bilingüe. ¿Posible?

Nacer con una discapacidad auditiva puede suponer una gran dificultad para comunicarse, desarrollar capacidades  cognitivas y adquirir conocimientos sobre la realidad externa. Estas necesidades, en el caso de un niño sordo, solo podrían verse satisfechas completamente mediante el bilingüismo.

Años atrás, se hablaba de bilingüismo al conocimiento y uso regular de dos o mas lenguas,  haciendo referencia a la lengua de signos y la lengua oral. En la actualidad, gracias a audífonos, implantes y sistemas FM,  sumado de la detección precoz del déficit, muchos niños sordos ya no tienen por que limitarse solo a un idioma oral.

Para que el aprendizaje de diferentes idiomas se de con éxito, solo es necesaria la motivación y la oportunidad de utilizar el segundo idioma en los diferentes ambientes, ya bien sea lúdico o familiar. 

Información extraída de:

http://www.abc.es/20120415/familia-educacion/abci-sordos-201204151645.html

http://www.francoisgrosjean.ch/Spanish_Espagnol.pdf

Laura Guijarro

El desenvolupament morfosintàctic en persones amb Síndrome de Down

Infant amb Síndrome de Down

S’ha demostrat que en el llenguatge de nens amb Síndrome de Down el desenvolupament de la morfologia gramatical es veu alentit. Aquest fet es manifesta de la mateixa manera en la morfosintaxi, de tal manera que normalment aquests infants persisteixen en l’etapa telegràfica (produccions de dues paraules), produeixen erros de concordança de gènere i/o nombre i tenen dificultats en els temps verbals.

Aquest article ens presenta els resultats d'un estudi en els quals s’observa com la morfosintaxi continua desenvolupant-se més enllà de la infància, i segueix consolidant-se a l’adolescència. Per tant, la intervenció lingüística segueix sent efectiva al llarg de totes les etapes evolutives, sempre i quan s’apliqui un programa d’intervenció adequat.

S’ha de tenir en compte que el desenvolupament de la morfosintaxi juga un paper principal en les habilitats comunicatives. És per això que la rehabilitació per part del logopeda s’ha de tenir present en tot moment, tant durant l’aprenentatge i el desenvolupament del llenguatge en la infància com en l’adolescència i en l’edat adulta.  Aquesta rehabilitació serà adaptada a les necessitats comunicatives dels individus.

 
Podeu consultar l’article en línia a: Revista de Investigación en Logopedia

Moraleda, E. (2011). Análisis del desarrollo morfosintáctico en personas con Síndrome de Down en el periodo infantil y adolescente. Revista de investigación en logopedia, 1. 121-129.

La fotografia la trobareu aquí.

Anna Maria Zurita

La dificultad de los números, la acalculia

El término acalculia (del latín a=negativo y cálculo=calcular) es un introducido por el neurólogo Salomon Heschen y hace referencia a la pérdida o alteración del procesamiento matemático o de las habilidades para realizar tareas de cálculo, como resultado de una patología cerebral. No confundir con discalculia, la dificultad de aprendizaje de las matemáticas, sin haber lesión cerebral.

Generalmente, se hace una clasificación entre acalculia primaria y secundaria.

 · Acalculia primaria: Defecto primario en las habilidades del cálculo, asociado a lesiones del lóbulo parietal posterior izquierdo. Se le conoce como Anaritmética y la persona es incapaz de entender cantidades, sufre pérdida de conceptos numéricos, falla en la ejecución de operaciones y confunde los signos.

· Acalculias secundarias: Defecto derivado de un déficit lingüístico, espacial, atencional o de otro carácter cognitivo. Encontramos diferentes tipos:

  1. Afásica: problemas de cálculo que se relacionan con el tipo de incapacidad lingüística que posea el        paciente con afasia.

Afasia de Broca: Pacientes con dificultades para hacer cálculos numérico-simbólico, errores  sintácticos, errores de jerarquía y fallos de orden.

Afasia de Wernicke: Dificultades relacionadas con el procesamiento visuoespacial. Errores al realizar operaciones mentales, solución de problemas...

Afasia de Conducción: Errores en la ejecución de operaciones mentales y escritas. Similar a la anarimetia por que la lesión de esta afasia se localiza cerca de esta.

  2. Aléxica: Dificultades de lectura, problemas con el reconocimiento de símbolos numéricos.

Alexia Pura: Dificultades para leer números compuestos y para hacer operaciones escritas, tiene errores de jerarquía pero sin embargo puede realizar operaciones mentales.

Alexia Central: Confusión en la lectura de símbolos, la ejecución mental es superior a la escrita.

  3. Agráfica: Incapacidad de escribir cantidades.

Afasia de Broca: Agrafia no fluente, perseveraciones y errores de orden.

Afasia de Wernicke: Agrafia fluente, errores al escribir números al dictado y errores lexicales.

Afasia de Conducción: Imposibilidad de convertir números escuchados a forma gráfica, errores de orden, jerarquía e inversión.

  4. Frontal: Errores de perseveración, defectos de atención e incapacidad de resolver problemas. Realiza operaciones aritméticas sobre papel, pero no mentales.

 5. Espacial: Dificultad en el reconocimiento de la orientación espacial de los dígitos e inversión, negligencia hemiespacial izquierda e incapacidad para seguir los renglones en operaciones aritméticas. No hay dificultades para contar ni hacer operaciones sucesivas.

Un breve resumen de la pérdida de la habilidad del cálculo, una función cognitiva que está muy influida por los factores socioculturales. Hace un tiempo era una habilidad limitada a clases socioeconómicas altas, pero creo que en un futuro próximo esta habilidad se deteriorará paulatinamente debido al uso masivo de calculadoras

Información extraída de:

- Apuntes de la materia de Neuropsicología

http://www.neurologia.com/pdf/Web/4304/w040223.pdf

http://www.surcultural.info/2008/06/dificultades-del-aprendizaje-la-acalculia-y-la-discalculia/

Úrsula Blázquez