"Maria i jo"

Premi Nacional del Còmic de Catalunya 2008

2 nominacions: a millor obra i millor guió en el saló internacional del còmic de Barcelona de 2008

L’estrena el juliol del 2010 del documental “Maria i jo”, dirigit per Félix Fernández de Castro, responsable també del guió a partir de la història original plasmada en còmic per Miguel Gallardo, pare de la Maria. En aquesta obra es plasma la historia de la Maria una nena autista i les experiències que viu amb el seu pare i entorn.

"Un aspecte molt important conegut per mestres, professionals i pares de l'aprenentatge de nens amb autisme és la utilització d'imatges clares i sintètiques que transmetin idees o situacions”.

En aquest llibre, Miguel Gallardo, acostumat a comunicar-se visualment amb la seva filla Maria, vol transmetre als seus lectors com si nosaltres fóssim ella i a través dels seus dibuixos entenguem el seu missatge simple i breu d'una manera inequívoca. Aquest llibre vessa imatges que transmeten sensacions i emocions de  la Maria, del seu pare i del seu entorn. Miguel, que des de fa anys sap que  a la Maria els seus fantàstics dibuixos la fan feliç, la tranquil·litzen i l'ajuden a comprendre aquest món, vol utilitzar-los també amb nosaltres perquè compartim les emocions de Maria cap a ell i els seus éssers estimats.

El lector es veu submergit en les emocions d'un viatge de vacances de la Maria i el seu pare. Un viatge que recrea situacions familiars i quotidianes que per a ells, com per altres moltes famílies que tenen un nen amb autisme, és una aventura plena de dificultats generades per la manca d'adaptació del nostre entorn social o per la limitada comprensió d'algunes persones que Maria troba en el seu viatge.

- De l'Epíleg d'Amaia Hervas, psiquiatra infantil i juvenil :
“Maria i jo és una obra important, tant pel tema que tracta, com per la mirada delicada, sensible i divertida, amb la qual Miguel Gallardo ens mostra la seva feliç relació amb la seva filla Maria. Un llibre revelador, sens dubte catàrtic, que suposa un pas endavant en la dilatada trajectòria professional del creador català”.

Enllaç: http://www.felixfernandezdecastro.com/mariayyo_lapelicula/ 

P.Piñar

La tartamudesa: teories explicatives

La tartamudesa, altrament anomenada disfèmia:

Què es la disfèmia?

És un problema de la parla o dicció (manera de parlar o escriure de cada persona),  també coporta tensió en els músculs de la cara,  dificultats per a dir allò que es vol dir, problemes respiratoris aparents , (ja que quan juguen i no parlen no presenten dificultats) que s'escenifiquen quan la persona parla ja que mostra falta de coordinació respiratòria en la parla.

La majoria de nens/es entre (2'5-4) anys fan errors diversos de parla  que són considerats normals. Els nens  fan més errors que les noies; aquestes sempre  tenen més habilitats i capacitat de parlar millor, cometen menys errors .

• Xicoteta història de la tartamudesa i la seva epidemiología 

A) història

En un principi la tartamudesa s'entenia com un problema d'incorrecció de la dicció  de les paraules. Al voltant dels anys 1960 es comença a definir la tartamudesa com un problema de falta de fluïdesa de la dicció que origina errors de bloquejos, repeticions i silencis entre paraules, síl·labes repetides i frases incompletes.

Posteriorment  altres autors consideren que la tatrtamudesa es deguda a : problemes de tipus  psicofisiològics, neurològics (orgànics) i psicològics. amb combinació d'altres aparenment diferets de la parla com són la mirada o el to muscular generalitzat .   

En  l'actualitat  es considera que el patró de la parla tartamud presenta unes característiques especials  quant a velocitat, adequació de les paraules al significat  i entonació que són diferents del patró normal.

B) Epidemiologia


 la incidència i prevalença  de la tartamudesa  en la infància podem definir-la com un problema evolutiu que apareix com alta freqüència als (2'5-4) anys i després va remitint de forma espontània. En estudis científics americans s'esmenta que entre el 2-4% de la població general pateixen aquest problema.
Si s'observa els nens/es ja  escolaritzats la incidència del trastorn augmenta a 3'5-5%.
En un estudi realitzat a Madrid s'ha obtingut un percentatge més baix 1'49%, del qual, el 75% dels nens que patien disfèmia eren menors de 10 anys i el 25% tenien entre 10 i 15 anys.

• El perquè de la tartamudesa

 No hi ha una causa única sinó diversitat de teories vàlides  que expliquen el fenòmen, però cap és totalment explicativa. També hi ha factors que interaccionen que són molt importants.

1. Model de producció normal del llengutage

           La psicología cognitiva i la psicolingüística  són disciplines que han fet estudis sobre la producció del  lleguatge .

Parlar és una activitat que es produeix seguint un esquema similar al  de les persones adultes normals. Abans d'iniciar el discurs, la persona que vol parlar es plantetja la idea de què vol dir i ha de de traduir-la a un codi llingüístic comprensible per a ell i els altres.També selecconará aquelles unitats que millor s'adeqüen al contingut de la idea a transmetre i utilitzarà les paraules més adeqüades per expressar allò que vol dir i les ordenará segons unes regles gramaticals pròpies d'un idioma que s'està parlant.   

          Emissor         canal                 Receptor
                                missatge                                                    
                                 codi 

Podem dir que en el llenguatge verbal  es produeixen dos processos encadenats:

 A) Procés cognitiu: de traducció de la informació d'uns codis de representació no lingüística a uns altres de lingüístics.
 B) Procés motriu: de transformació de l'informació lingüística  en llenguatge verbal , que consisteix en convertir una idea  u opinió en una producció lingüística.

2. Altres teories explicatives de la tartamudesa
    
 2.1. Problema genètic

       Diferents autors consideren que la tartamudesa es deguda a un problema genètic o de constitució, però  no  s'han obtingut  proves,  fins al moment, que permetin  refutar les  hpòtesis del fenòmen.


 2.2 Problema psicològic

2.2.1. Com a resposta apresa
Dintre d'aquesta teoria  es considera que quan el nen comença a parlar apareixen  faltes de fluidesa que en general no tenen conseqüències per al nen, però si els pares tenen un excés de cura per al nen amonestan-lo o amb càstigs poden produir un reforç de la conducta i influir en la fluïdesa del nen, fent que els errors de dicció siguin més freqüents.



2.2.2. Com a resposta d'ansietat

Aquestes persones tartamudegen en situacions d'elevat nivell d'ansietat. Deixen de tartamudejar en altres ocasions quan estes estan relaxades.

En un primer moment s'ha dit abans que els pares que pressionen al seu fill per a que parle bé, causen temor al seu fill i seria la primera causa del problema . Augmenta la tensiò en els músculs de la gola, que es una característica del tartamudeig. El nen comença a tenir temor a parlar  i com a conseqüència a equivocar-se  en parlar. Els nens  no parlen per les possibles crítiques i augment de crida d'atenció cap a ells.  La reacció del temor  és l'amenaça que provoca reaccions psicofisiológiques  (acceleració cardiaca , increment de la sudoració i tensió  del to muscular ) . Els nens es condicionen i, això, provocarà tartamudeig  en altres situacions similars (davant de crítiques, amenaçes, burles...). Hi haurà respostes  d'evitació per part del nen que provocaran que el comportament  es vagi  interioritzant en aquest subjectes provocant una forta ansietat.

 --> la teoria de l'ansietat no acaba de ser certa perque hi ha persones que diuen  que estan tranquiles i relaxades, però igualment tartamudegen.
 
2.3. Com un trastorn de la personalitat

La psicologia diferencial  va estudiar les caracteristiques de la personalitat  i les caracteristiques diferencials que tenien els subjectes  tartamuds per a trobar les diferències dels no tartamuds.
 -Caràcterístiques  de la personalitat: les persones tartamudes son més ansioses, més introvertides i menys hàbils socialment que les persones no tartamudes 
-->No s'han  trobat dades concluents que expliquin aquesta hipòtesi.




 2.4 problema lingüístic
S'ha estudiat diversos aspectes del llenguatge per analitzar les diferències entre tartamuds i no tartamuds
Els nens  petits que presenten tartamudeix tenen un llenguatge caracteritzat per una complexitat sintàctica reduida, un ús frequent de la paraula ''y''al començament de les frases i emissions incomplertes

-->No s'ha obtingut dades rellevants i concluents   .

• planificació de l'expert, pla de tractament

Patro del tartamudeig (segons Santacreu i Fernàndez) 

1A) Reconeixement de la conducta de tartamudeig, núm. d'errors, tipus d'errors i forma de producció 
1B) LABORATORI: situació diferent de la parla, no hi ha estimuls condicionats que provoquen ansietat
2A) Canvis d'objectius (parlar i comunicar-se, parlar i emetre sorolls)
2B) Control fisiològic (emisió muscular generalitzada) i tasa respiratòria.
3A) Tècniques de canvi de patrò RDA(respostade dicció alterada), ritme (metrònom), instruccions per a que el subjecte parle lent, amb pauses, xiuxiueig.
3B) Modificacions d'aspectes no lingüìstics tecniques cognitives,  modelat de l'expressió.

Patró de la parla lenta 

1A) Reconeixement de la parla sense tartamudeig en el laboratori i sense ajuda d'aparells
1B) Modificació per modelat de la rapidesa i l'entonació.
2A) Passar de parlar  com a tasca --> a parlar per a comunicar-se
2B) Situació de LABORATORI a situació en l'exterior, parlar en diferents contextos d'acord a la jerarquia del subjecte.
3A) Autocontrol de l'ús del patró de la parla nova.
3B) Entrenament d'habilitats socials. 

Patró de la parla normal: d'acord amb les regles prosòdiques.


Hèctor Simó

LEGASTÈNIA: dificultat en l’adquisició de la lectura

 

La legastènia dóna cabuda a tot un ventall d’alteracions diverses de la lectura, és un trastorn que afecta a menors, indiferentment dels dos sexes, que es fa palés durant el període d’aprenentatge de la lectura i en principi sense altre tipus de dificultat, encara que en alguns casos pot donar-se també en nens diagnosticats amb hiperactivitat. Sense un tractament logopèdic adequat pot allargar-se fins als catorze anys o més amb tot el trauma emocional que comporta el baix rendiment acadèmic.

Els nens amb aquest trastorn durant la lectura es salten paraules senceres i intenten endevinar el significat per el context, produint lògics errors. Té el seu origen en la dificultat que presenta la lectura a nivell viso-motor, encara que la visió d’aquest nens és en principi normal trobem amagada una alteració específica en les funcions visuals.

Durant el procés de lectura normal, tant en la ruta lèxica com la fonològica, els ulls no recorren el text de forma lineal com si fos una càmera, fan petits salts d’un punt de fixació a un altre. Durant aquest salt visual o interval no podem realitzar el procés de reconeixement, només ho podem fer durant les fases intermitjes en les que els ulls resten aturats, fixos damunt les lletres i és en el centre de la retina on es situa la capacitat de reconeixement que permet la lectura. Diversos experiments amb lectors adults han calculat el temps recorregut entre la presentació d’una pseudoparaula i el moment en que la pronuncia correctament, durant aquest interval el cervell a d’analitzar la impressió visual i demanar a la memòria els sons que pertanyen a la seqüència de lletres per produir-la mitjançant l’activació del òrgans motors de la fonació.

Els nens amb legastènia fan molt sovint salts massa grans i encara que mirin correctament les paraules a llegir no les reconeixen de forma adequada, també tenen moltes dificultats a l’hora de llegir paraules de més de quatre lletres, en alguns casos greus fins i tot tres o dos; amb temps de presentació curts encara empitjora el seu reconeixement. Un dels problemes principals en els nens legastènics és que no permeten al cervell el temps suficient per realitzar aquesta destria degut a que estan preocupats per aconseguir fluïdesa i s’expressen abans de que el cervell trobi la seqüència correcta dels sons, això és produeix també quan ho fan en veu baixa o per si mateixos.

Per tant els afectats per la legastenia no entenen sovint el significat complert ja que la seva atenció es troba polaritzada sobre el procés de lectura mateix. Tampoc hi ha una teràpia comuna, cada individu té que aconseguir la seva estratègia, la que més li convingui, encara que el logopeda ha de facilitar i acompanyar aquest procés d’aprenentatge. A més diferents estudis han demostrat que els exercicis clàssics dedicats a la repetició sil·làbica no ajuden en absolut a la millora de la capacitat lectora, ja que en les síl·labes trobem diferents nivells de reconeixement per ruta lèxica, desorienta i esgota al lector legastènics, així doncs forçar la lectura amb estratègies convencionals no fa més que empitjorar la situació o en el millor dels casos allargar el procés.

Per saber quin nivell té cada nen partirem d’aquest punts bàsics:

§  Quantes lletres reconeix?

§  Quins salts produeix i amb quina magnitud?

§  Quin temps utilitza en mirar la seqüència per analitzar-la?

§  Quin temps requereix el subjecte per reclamar a la memòria la seqüència de sons i produir-la?

Un cop tenim hem acotat l’abast de la legastenia podem començar el pla d’actuació:

• El nen a de dividir el text en segments que continguin només lletres que pot reconèixer per ruta lèxica, es a dir d’un cop de vista.
• La mirada i de retruc la retina, ha de romandre aturada el temps suficient per poder enregistrar totes les lletres.
• Els ulls han d’efectuar salts amb una distància adequada per poder relacionar de forma coherent els segments de la paraula sense obviar informació.

Com ja s’ha explicat cada cas és un món, però sempre resulta adequat partir d’exemples per entendre com s’actua sobre un nen amb legastenia:

§  Exercici per calcular el temps de reconeixement: Es projecta una bateria de 20 pseudoparaules de quatre lletres en un espai acotat de la pantalla durant 250 mil·lèsimes de segon cada una, el nen a de pronunciar cada paraula que aparegui en veu alta, aquest temps d’exposició s’anirà variant segons el llindar (totes les respostes correctes) i el sostre (més del 80% d’error); la pseudoparaula que va fallant al deletrejar-la i escriure-la, això es realitza per ajudar a trobar la seqüència fonològica.   

§  Exercici de conducció de la mirada: Es projecta en una pantalla d’ordinador amb colors contrastats el desplaçament de una frase de mida mitjana, paraula rere paraula, amb una velocitat adequada a cada cas.

§  Fixació de la vista i temps de producció: Apareix una marca en la pantalla un punt o creu, per fixar la mirada. Tot seguit desapareix la marca i apareix a sobre la pseudoparaula que ha de llegir just al centre de la marca. S’utilitzen pseudoparaules per evitar que les inventi. I té que repetir-les en veu alta. I es calcula el temps des de la presentació fins el moment de produir-la correctament.

§  Groc i verd: Partint de que qualsevol pot llegir aquesta lletra “N” i continua poden llegir la lletra encara que es fixi la vista sobre el cercle

º N                                 º QUENDRA

És molt complicat continuar llegint la N si es troba en mig d’una paraula.

Aquest procés és similar al que pateixen els legastènics per tant s’utilitzen una marca (fons) groc per fixar la vista sobre el grup de la paraula i es marca la resta del grup a llegir en verd per ajudar a fixar l’atenció. Amb ajuda d’un soroll es demana un temps a l’hora de produir la paraula marcada.

Si és cert que la legastènia per si sola pot ser tractada per qualsevol especialista en l’àmbit educatiu, el cert és que el seu diagnòstic és certament complex i es sol associar o confondre amb altres tipus de problemàtiques, especialment amb els casos de dislèxia o TDA. Ha de ser la nostra feina de logopedes conèixer totes les possibilitats que poden patir els infants en període d’adquisició de la lecto-escriptura per poder ser més eficaços a l’hora d’actuar.       

Gabriel Felip

Font: Werth Reinhard: Las raíces de la legastenia. Mente y Cerebro 38. Barcelona; 2009

     

Dislèxia

1. ¿Què és la dislèxia?

       Etimològicament significa dificultat de la parla o dicció. En la majoria d'estudis el terme dislexia comprèn una dificultat en l'aprenentatge de la lectura, però avui dia el terme s'utilitza amb major precisió com una síndrome  que es manifesta com una dificultat per a la distinció i memorització de lletres o grup de lletres, falta d'ordre i ritme en la articulació i estructuració de les frases, afectant tant a la lectura com a l'escriptura.

Petita història de la dislèxia:

La dislèxia adquirida: Inicialment el terme dislèxia es va vincular a un trastorn neurològic provocat per un traumatisme adquirit  que afecta al cervell, per tant es deduïa que els subjectes tenien dificultat de lectoescriptura pel traumatisme.  En nous estudis  sobre subjectes amb greus dificultats o incapacitats per aprendre a llegir s'ha provat que aquest trastorn apareix en subjectes amb una intel·ligència normal o superior, sense danys neurològics  o físics aparents, i que no tenen problemes emocionals ni socials, ni situacions culturals desfavorables.

Dislexia evolutiva: Fa referència a aquells subjectes que no aconsegueixen lletrejar, llegir i escriure amb facilitat en el moment inicial d'aprenentatge. Critchley i Critchley (1978) ens diuen que la dislèxia és subjacent a un problema general  provocat per un retard maduratiu,  atès que  produeix dificultats concretes d'aprenentatge de lectoescriptura  de forma variada,  provocant diferents tipus de dislèxia.

Els retards maduratius que es  localitzen a nivell neurològic i poden ocasionar dificultats concretes en la lectoescriptura són:

   A) Retards evolutius funcionals de l'hemisferi esquerre, provocant alteracions perceptives i en els processos simbòlics. 

   B) Retards del desenvolupament de l'hemisferi esquerre originats per anomalies neuroanatòmiques i malformacions del teixit neuronal.

   C) Retards en la maduració psicològica :  Dintre d'aquest hi ha retards :

• del desenvolupament perceptiu-visual
• d'adquisició de l'esquema corporal
• del desenvolupament de la coordinació dinàmica dels moviments
• del desenvolupament dels processos psicolinguístics bàsics  

Per tant, la dislèxia és un concepte genèric i requereix una definició àmplia que incloga dintre els trets o característiques generals associades i les possibles causes, per ajudar a refer i establir  el seu diagnòstic, pronostic i intervenció.

 LA DISLÈXIA: És un trastorn del llenguatge que es manifesta com una dificultat en el aprenentatge de la lectura i usos generals, i de escriptura com a consequència de retards maduratius que afecten l'establiment de les relacions espai/temporals i al domini de processos simbòlics,  a la capacitat atencional i numèrica  i/o a la competència social i personal entre subjectes amb desenvolupament global  en la seva edat. També a les seves aptituds cognitives associades al funcionament lingüístic, vocabulari de la lectura i escritura.

  
ETIOLOGIA  Avui día resulta difícil identificar la causa generadora de la dislèxia, se sap que hi ha causes genètiques, neurològiques i cognitives, però no es pot certificar perquè hi ha pocs estudis i força variabilitat en el consens entre els tècnics i professionals sobre el tema .

FACTORS NEUROLÒGICS:

  - ¿Hi ha relació  entre la dominància cerebral i la lateralitat i els errors que fan els subjectes amb dislèxia ? (Lennenberg, 1975)

 En un principi es creia que aquets subjectes no tenien un domini hemisfèric  per al llenguatge:
 ja que produeixen inversions e imatges en espill. Aquestes es correlacionen amb una dominància cerebral incompleta. També la falta de dominància hemisfèrica  està associada a una baixa organització cerebral, provocant diferències entre persones dislèctiques i no dislèctiques.

En un segon moment es va veure que no tot era correcte perquè no tots els dislèctics produeixen errors d'inversió  o imatges en espill. També s'ha de contemplar la pasticitat neuronal del funcionament hemisferic de les persones dislèctiques en desenvolupament. A més, hi ha falta de control dels problemes metodològics entre diferents sexes.
En els estudis metodològics dintre de l'escolta dicòtica  (escolta d'un missatge en diferent oïda ) es troba molta diversitat entre criteris de diferents professionals respecte si hi ha retard o dislèxia...

En predir els canvis temporals dintre de les aptituds de les percepcions es va arribar a les conclusions que les dificultats lectores són d'origen perceptivo-motores i,  posteriorment, associades a dificultats auditivo-lingüístiques que expliquen els problemes dels dislèctics.

Uns altres estudis es basen en els resultats amb el taquitoscopi d'estimuls verbals o espacials  dintre del camp visual dret i/o esquerre comparant la latència de resposta (temps de resposta del subjecte)  on es va demostrar que, en els subjectes no dislèctics,  els estimuls verbals són percebuts amb major freqüència dintre de l'hemicamp visual dret - hemisferi esquerre,  i els estimuls de caràcter espacial  estan a l'hemisferi dret. 
FACTORS COGNITIUS:
    Els coneixements de la psicologia cognitiva de l'estudi del lenguatge permet realitzar diverses ''estratègies del processament de la lectura normal''.   Permeten expressar diferents  formes de codificació,elaboració de l'informació llingüísticadecodificació anàlisi de la memòria anàlisi de les lletres i sons.

• dèficits perceptius i de memòria
• deficit del processament verbal
1. Intervenció (reeducació de la dixlexia)

Hèctor Simó

HIPOTERÀPIA, una tècnica de rehabilitació amb el moviment del cavall de persones amb discapacitat física o psíquica.

El terme hipoteràpia prové del grec " Hipos " que vol dir cavall, per recalcar que l'activitat gira entorn d'aquest animal.

Les primeres dades contrastades de la teràpia són de l'any 1875, quan el neuròleg francès Chassiagnac va descobrir que trotar millora l'equilibri, el moviment articular i el control muscular dels pacients.
Chassiagnac va concloure en la investigació que muntar a cavall és bo per a l'autoestima i és particularment positiu per a persones paraplègiques o amb trastorns neurològics.

En un reportatge extret d'un diari ens explica que vuit nens assisteixen a una Hípica situada al Berguedà per practicar la hipoeràpia.
La hipoteràpia és un tractament en què els pacients es veuen exposats als moviments del cavall, molt similars als que fa al cos humà a l'hora de caminar.
Aquest pacients han d'anar acompanyats d'un monitor que guia el cavall.

Aquesta activitat afecta a tot el cos del pacient que experimenta una millora global. Físicament, la hipoteràpia ha demostrat que afavoreix l'equilibri i la mobilitat. A més, actua en altres plans com el de la comunicació i del comportament.

La hipoteràpia és eficaç a l'hora de treballar amb persones afectades d'esclerosi múltiple, autisme, amb malalties neurodegeneratives, entre d'altres.

Dins d'aquest reportatge podem observar l'experiència d'una nena de deu anys amb una discapacitat psicomotriu que per recomanació del fisioterapeuta i del logopeda practica la hipoteràpia.
Segons explica la seva mare, des de que la nena munta a cavall han notat una gran millora a nivell físic, però sobretot a nivell comunicatiu i afectiu.

Per tant, podem dir que la hipoteràpia té molts avantantges a nivell motriu i comunicatiu, d'aquesta manera crec que és molt important que el logopeda treballi amb d'altres especialistes, en aquest cas el fisioterapeuta.

Per finalitzar, la hipoteràpia és un recurs que afecta favorablement a les persones i que cada vegada més n'hi ha més que la practiquen.

Reportatge extret de la "Revista" suplement setmanal del diari "Regió 7" de dissabte 2 d'abril de 2011.

Alba G. E.

Entrevista a Anna Civit des del programa Batega

Batega ens presenta el tema de la logopèdia amb una entrevista dirigida d’Esther Castarnado (presentadora del programa) cap a Anna Civit, degana del Col·legi de Logopedes de Catalunya.

Què és la logopèdia?

La veu és el vehicle de comunicació del llenguatge oral, cada paraula està formada per un grup de sons. Per emetre aquests sons ens cal un conjunt d’òrgans que formen l’aparell fonatori permetent comunicar-nos a través de la parla de la següent manera. Necessitem l’aire que prové dels pulmons, aquest aire arriba a la laringe on es troben les cordes vocals provocant una vibració. Al mateix temps la llengua, els llavis i el vel del paladar donen forma al llenguatge articulant els diferents sons. Finalment, les cavitats de la faringe i la boca són els espais on ressonarà el so que volem emetre.

La logopèdia tracta els problemes de comunicació quan aquest mecanisme no funciona correctament o per trastorns relacionats.

Quins són els problemes que podem patir? El llenguatge i la parla impliquen funcions auditives, visuals, respiratòries, cerebrals i vocals. Per tant, l’alteració de qualsevol d’elles provocarà dificultats en la comunicació. Aquests trastorns poden ser d’entrada de la informació, els que pot tenir una persona amb problemes auditius, de processament això es dóna per exemple, en el cas de patir una alteració neurològica i de sortida de la informació, qualsevol alteració dels òrgans que permeten emetre la veu.

Molts d’aquests trastorns es detecten en els primers anys de vida però recorda si tens algun problema de comunicació o de veu has de consultar a l’otorinolaringòleg o al metge foniatra, ell serà el que diagnosticarà i decidirà quin tractament cal seguir.

A la conversa entre Esther i Anna es formulen preguntes com:

-       Hi ha molts òrgans i moltes funcions del nostre cos implicats en que ara mateix podem estar tenint aquesta conversa, que podem parlar oi?

-       El llenguatge és innat, ja naixem preparats per parlar o ho anem adquirint? La capacitat de parlar és innata, però l’adquisició del llenguatge es pot complicar.

-       A quina edat podem començar a notar alguna alteració del llenguatge en els nens petits?  Els problemes del llenguatge es poden detectar en el gest dels nadons

-       S’ha de fer  una diferenciació sobretot entre els 5 i 12 anys del que seria un retard del llenguatge i el que seria un trastorn específic del llenguatge?

-       Pregunta sobre la pel·lícula guardonada  amb 4 Oscars El Discurs del Rei, no se si també des del col·legi de Logopedes li’n donaríeu algun més per aquesta tasca de sensibilització que està fent.

http://digital-h.cat/c/journal/view_article_content?groupId=10911&articleId=3067101&version=1.0

Raquel

Dia Europeu de la Logopèdia

El dia 6 de març és el dia dedicat a la logopèdia. El CGCL (Consejo General de Colegios de Logopedas de España) va crear un vídeo molt interessant on s’explica de manera molt clara els diferents camps en què pot treballar un logopeda.
Ens deixa clarFinal del formulario que un logopeda no només ajuda a dir la /r/ sinó que et pot ajudar a dir tots els sons.

No només t’ajuda a parlar sinó que t’ajuda a expressar-te.

No és aquell que s’encarrega dels peus (aquest és el podòleg) però sí que et pot ajudar a trobar una bona postura per tal de poder projectar millor la veu.

També, s’encarrega de donar eines a les persones que han patit un trastorn neurològic, per tal de que aquestes es puguin expressar millor.

Hi ha persones majors que pateixen una demència (pertorbació total o parcial de les facultats mentals), que poden ser ajudades pel logopeda, per tal d’alentir el desenvolupament d’aquesta.

Una persona que pateix disfèmia (tartamudesa) també pot ser ajudada per un logopeda. La persona ha d’aprendre a dominar la disfèmia, no és la disfèmia que ha de dominar a la persona.

Fins els 6 anys els infants desenvolupen el llenguatge. Si un infant no intenta comunicar-se amb els altres (ja sigui amb el plor, el riure, la mirada), aquest infant necessita una atenció per part del logopeda.

Les disfàgies també són tractades pel logopeda. Potser algú no s’hagi aturat a pensar mai com es produeix la deglució. La considerem un acte involuntari que realitzem sense adonar-nos. Però hi ha persones que no poden menjar per la seva pròpia boca perquè la deglució que sembla “automàtica” no ho és per tothom.  El logopeda pot ajudar a la persona a trobar una manera per realitzar la deglució sense problemes.

Els pacients que han patit un càncer de laringe i han estat operats, també seran intervinguts per un logopeda. Aquests poden aconseguir parlar a través d’unes tècniques alternatives, ja que no tenen cordes vocals. No pretenen recuperar la seva veu anterior, sinó la comunicació.

I per últim, la deficiència auditiva. Com molt bé es diu al vídeo: “el no ver te aisla de los objetos, el no oir te aisla de las personas”.

Aquest és un resum sobre el vídeo on s’expliquen totes les funcions que té/ pot tenir un logopeda.
Vull fer força amb una frase que es diu durant el vídeo: “la teràpia logopèdica té un caràcter funcional molt més important que el formal”. El que és més important és comunicar-se, no importa si la forma és molt correcta. Cada persona ha de comunicar-se tenint en compte les seves possibilitats.

Com es pot observar i fent referència al principi, el logopeda no només és aquell que et mostra a dir la /r/.

Sefa Moll

Isabel Palomeque, una gran lluitadora.

El passat dijous ens va venir a visitar la Isabel Palomeque, una noia amb moltes ganes de viure, i una gran lluitadora, que ha escrit un llibre explicant la seva experiència, "Alta Sensibilitat".

La Isabel és una noia de 32 anys,  que amb tan sols 24 va patir un Ictus Isquèmic. Abans d’haver patit l’Ictus ella era una noia com qualsevol altra de la seva edat. Havia estudiat infermeria, treballava a la Clínica Sant Jordi de Barcelona, era una noia extravertida, riallera, a qui li agradava sortir amb els seus amics,… De fet, ens explica que va patir l’Ictus un divendres a la nit, mentre prenia quelcom amb el noi amb qui sortia. Descriu el moment dient, que de cop, aproximadament a les dues de la matinada, la part dreta del seu cos es va paralitzar, la cara se li va deformar, i no recorda res més fins passades unes hores, que es va despertar a la UCI de l’hospital Vall d’Hebrón de Barcelona.

La Isabel ens parla del moment en el que va despertar, encara sorpresa, diu que no sabia què feia allà estirada, quan potser el dia abans havia estat ella atenent algú en aquelles circumstàncies i en un lloc igual al que es trobava en aquell moment. Es preguntava què feia allà, què li havia passat, per què tenia tants cables al seu voltant. I ens parla de l’angoixa que allò li provocava, ja que el fet de despertar-te en un lloc desconegut, envoltada de gent desconeguda, no és gens agradable.

Tot i el que ella ha hagut de viure aquests 8 anys, ens parla amb gran optimisme, amb una força, que ja a molts ens agradaria tenir. Narra la seva història de la millor manera possible per a ella, després d’haver patit un Ictus i havent-li deixat com a conseqüència una Afàsia Motora amb aquestes característiques, com el no poder articular/produir sons, és a dir, no poder parlar gens durant un any i mig aproximadament. Diu que no sap com, però només li sortien tres paraules. La resta tot ho deia a base de “sí” i “no”. Quan li preguntaven qualsevol cosa, la seva resposta era “sí” o “no” però, ni tan sols parlat, sinó articulat amb el cap.

Tampoc era capaç de fer segons quins moviments, no podia caminar, i anava en una cadira de rodes, sempre l’havien d’ajudar els seus pares, o bé, els especialistes als que anava, com van ser al principi els de l’Institut Guttman de Barcelona, així com d’altres centres on va estar.

Durant el seu discurs hem pogut observar, com li costa molt dir les paraules, com fa simplificacions sintàctiques, així com la supressió d’algunes categories funcionals, tot i que ella reconeix que abans feia molts més errors, i li costava molt més articular paraules. Però jo crec, que amb l’Afàsia Motora que pateix, aquests errors, aquests entrebancs,... que ens mostra mentre ens explica la seva experiència són mínims.

En conclusió, crec que aquesta ha estat una de les millors sessions que hem fet, una de les més interessants, i potser, una de les sessions en les que més hem pogut aprendre. Tant en l’àmbit de les relacions interpersonals, la manera com hem de tractar als pacients, que en un futur puguem tenir, com la conseqüència d’una Afàsia d’aquest tipus. Com una persona és capaç de superar una malaltia d’aquest tipus, amb l’optimisme que ho fa, i com és capaç d’explicar-ho a persones desconegudes amb tanta fortalesa i humor.

Realment, per mi aquesta ha estat una gran experiència i oportunitat, que d’alguna manera em serveix tant en l’àmbit acadèmic, el professional, com en el personal, per saber valorar allò que tenim. I sobre tot, que en aquesta vida tot és superable, i hem de viure cada moment com si fos l’últim.

I com que algun dia serem logopedes, reconforta molt veure com persones, que es dediquen a allò que nosaltres volem ser han ajudat tant a persones com la Isabel, i com han fet que ella pugui veure les coses de millor manera a com les veia al principi.

 Núria Ortega



Logopedia y enfermedades neurodegenerativas.

Aquí os dejo un enlace sobre logopedia y enfermedades neurodegenerativas que me ha parecido muy interesante.

http://sid.usal.es/idocs/F8/8.2.1.2-139/149/58_59_logopedia.pdf

“ El lenguaje es el máximo exponente de la distinción entre el ser humano y los animales.

Nuestro sistema nervioso es capaz de procesar experiencias, información, intenciones , actitudes, pensamientos, sentimientos y sensaciones y convertirlos en palabras e incluso en gestos y miradas, inteligibles para nuestros interlocutores. La ausencia de comunicación nos conduce al aislamiento.”

Trata sobre la intervención logopédica en estas enfermedades desde la minimación de factores interferentes, optimización de la función dañada y compensación de la función dañada. Habla por ejemplo de la disartria ( trastorno del habla) o la afasia ( pérdida de capacidad de producir o comprender el lenguaje).

La finalidad de todo esto es mejorar el éxito de las actividades de comunicación y deglución a través de pautas y estrategias.

En este artículo también se nombran otras alteraciones que pueden interferir en la comunicación y o deglución como pueden ser las alteraciones conductuales y emocionales.

Como bien dice el articulo :

“ la logopedia contribuirá en el mantenimiento, prevención de riesgos y mejora de calidad de vida de la persona con una enfermedad nneurodegenerativa. La intervención precoz e interdisciplinar facilitará el éxito terapéutico”

Emma Pérez García

LOGOPÈDIA A TRAVÉS DEL iPad

Aquesta noticia explica que un finalista dels Mobile Premier Awards ha creat una aplicació per tal d’ajudar els nens que tenen dificultats per parlar.  Aquesta aplicació que s’anomena Speech with Milo, pretén ajudar als nens a comunicar-se, adquirint habilitats del llenguatge durant una experiència divertida i alhora productiva. També potencia l’experiència interactiva entre l’usuari i el Milo.

El seu funcionament és reconèixer la veu de l’usuari i ordenar al protagonista de l’ aplicació (Milo)  que faci una una acció. Per saber si l’usuari ha pronunciat correctament l’animació farà l’acció indicada. Per tant, en aquesta aplicació el llenguatge està centrat en els verbs, que es manifesten en accions del Milo.

Un altre punt a favor és que : “El padre o logopeda que trabaje con ello tiene la tarea, más complicada, de guiar al niño y ayudarle a aprender”. Per tant, vindria a ser un treball conjunt entre l’usuari, el pare o logopeda i l’aplicació.

Actualment el preu d’aquesta aplicació és baix ja que de moment no va dirigit als logopedes sinó a les cases. Tot i això s’ha invertit molt temps i aproximadament uns 4.000 dòlars.

Finalment, exposen al públic que gràcies a ser premiats, podran ensenyar la nova aplicació als experts en aquest camp, com per exemple els logopedes i que aquests podran donar idees i aportar coses noves a l’aplicació.

http://www.readwriteweb.es/sim/logopedia-ipad/

Aida M.

Afàsia

L'afàsia és un trastorn cerebral caracteritzat per la pèrdua més o menys exclusiva de la producció i/o la comprensió del llenguatge parlat o escrit, o d'ambdós, sense lesions en l'aparell de la fonació ni malalties psíquiques. El seu origen és divers. Per lesió vascular, traumàtica, per l'existència d'un tumor, entre d'altres.

Els dos tipus d'afàsia mes freqüents són l'afàsia de Broca i l'afàsia de Wernicke. En la primera, el pacient manifesta moltes alteracions en el terreny expressiu, el pacient té dificultats per trobar paraules, especialment poc habituals. La comprensió està força preservada. En canvi, en l'afàsia de Wernicke hi ha considerables alteracions pel que fa a la comprensió oral.

Causes del trastorn:
L'afàsia està originada per una lesió del teixit cerebral. Cada hemisferi cerebral no només controla el moviment i la sensació del costat oposat del cos sinó que sembla estar especialitzat en funcions mentals particulars.
L'hemisferi esquerre és el que sembla estar més vinculat amb el llenguatge. Les persones les quals tenen l'hemisferi esquerre lesionat durant la primera infància poden "apendre a parlar" correctament amb l'hemisferi dret. De totes maneras, la lesió en l'hemisferi esquerre és la que normalment origina l'afàsia: les quines tenen lloc a la part anterior causen els trastorns no fluids (ex: l'afàsia de broca), i els quins es produeixen en la part posterior causel els de tipus fluid (ex: l'afàsia de Wernicke).

Recuperació:
El terapeuta del llenguatge, juntament amb els altres professionals implicats, persegueix dos objectius principals: millorar les capacitats lingüístiques  del pacient, oferint-li estratègies per aprendre a minimitzar els efectes del trastorn, i acompanyar la persona afectada en el procés de dol per la pèrdua d'aquesta capacitat.

Fonts: La logopèdia. Anna Nolla·Anna Tàpias. 1ª edició. Editorial UOC.
          Diccionario Oxford de la mente. Richard L. Gregory (ed). Alianza Diccionarios.
Foto: http://amaludibel.blogspot.com/ 


Marta C.

La Disfèmia

Aprofitant que anteriorment s'ha parlat de la pel·lícula  "el discurso del rey" que s'ha convertit en el gran triomfador dels Oscar, vull aprofundir més en el tema de la Disfèmia. 

La disfèmia o també anomenada tartamudesa del desenvolupament és un trastorn de la fluïdesa de la parla.  És caracteritza per una expressió verbal interrompuda en el seu ritme d'una manera més o menys brusca. La disrupció del discurs s'acompanya d'altres signes anormals que afecten funcionalment a la coordinació fonorespiratòria i el to muscular junt amb les respostes emocionals i negatives. 

De les múltiples definicions que s'han donat de la disfèmia, una de les més senzilles i expressives és la que proposa Van Riper (1973): <<... una paraula mal organitzada temporalment, més la consecutiva reacció del parlant a aquesta paraula>>.  A aquest trastorn del ritme de la parla (tartamudeig) s'hi afegeixen una sèrie de factors psicopatològics que compliquen el quadre i converteixen la disfèmia en una síndrome complexa i difícil de tractar.

La incoordinació de moviments seria responsable del tartamudeig bàsic (Stromsta, 1986), alhora que l'alteració emocional seria un fenomen secundari al tartamudeig, après i responsable de la complicació i manteniment del trastorn. 

Segons Wingate (1964):  "la tartamudesa és una pertorbació de la fluïdesa de l'expressió verbal caracteritzada per repeticions o prolongacions involuntàries, audibles o silencioses, durant l'emissió de curtes unitats de parla, és a dir, dels sons, les síl·labes o les paraules monosíl·labes". 

Diferents aspectes a tenir en compte davant de persones amb disfèmia:

•           Ajudar a acceptar la seva forma de parlar.
•           Modificar les creences que té en relació al seu “rol com a parlant”.
•           Disminuir les seves pors i ansietat.
•           Incrementar la seva confiança.
•           Millorar la seva autoimatge i autoestima.
•           Incrementar la seva interacció verbal.
•           No sobreprotegir-los.
•           Augmentar sentiments de seguretat i confiança en ell mateix.
•           Adaptar-se el seu propi ritme i velocitat.

Pautes de conducte per el disfèmic: 

• Parlar amb calma, sense precipitació.
• Posar en pràctica l’autoobservació de la parla quan és fluida per aprendre els mecanismes de la fluïdesa espontània.
• No evitar el tartamudeig sistemàticament. No defugir de les situacions verbals. Parlar sempre que sigui necessari. Afrontar el risc de tartamudejar .
• No desviar la mirada de l’ interlocutor.
• Anar eliminant moviments paràsits, que resulten improductius i que no siguin necessaris per tenir un llenguatge fluid.
• Utilitzar, en canvi, una gesticulació harmònica que acompanyi la parla facilitant la fluïdesa.
• Observar i definir el que succeeix al tartamudejar. No quedar-se amb lla visió emocional desagradable, mes o menys vaga, si no tractar d’explicitar i diferenciar els seus components emocionals, motor i verbal per conèixer millor el trastorn  i poder tractar en diferents nivells.
• Anar eliminant l’ús de sinònims.
• Parlar amb més entonació o menys esforç.
• Parlar com més possible.

fonts: Manual de logopedia. Jordi Peña - Casanova. 3a edición. Masson.

          Disfemias en la práctica clínica. Rocío Monge Díez. Isep intervención. 

          Imatge: https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEg9d4D4EOul6nQWzhVbpRFNpi7hJHIrICKDvNOivcNy9Dz5Zjc94faaO0-snUC2jcfLsIkuMvBqC3elljiZ-9yF3uvY1FM3mTR4pBVU05HQ3c3kZJdLrvgYKDNoLGj6-Ds6eEg4EFondMlr/s1600/disfemia.jpg

                                                                                                                                          Cristina M.