Aquest article surt a partir de les cartes que ha rebut, l’autor de l’article, de les mares i pares dels nens, en que sol·liciten exercicis per abordar aspectes del llenguatge als seus fills, dinàmiques per fer des de casa, aportacions teòriques per entendre les causes i els efectes de les diferents patologies.
L’autor de l’article explica que, com a logopeda, el primer que s’ha de tenir present, és que quan els pares i mares, s’encaren davant les patologies del llenguatge i la parla dels seus fills, inicialment solen manifestar diferents actituds: confusió, inquietud, ansietat, etc. No existeix una sola actitud, davant les dificultats; per tant, les nostres actuacions, han de ser escollides segons les diferents postures d’actuació familiars.
Els pares no estan preparats per dur a terme aquesta tasca. Els logopedes han de crear la confiança necessària per resoldre les consultes plantejades.
La millor resposta, és que no s’ha d’esperar indefinidament per fer una consulta inicial al logopeda, una consulta orientativa o de diagnòstic, o sota el consell de l’equip interdisciplinari; segons sigui el cas.
Sovint, totes les dades que reben els pares, per part dels especialistes, estan en un llenguatge tècnic, diagnòstics poc concrets, etc. Això crea ansietat als pares i fins i tot mal entesos o desconfiança respecte al diagnòstic.
Dóna’m algun exercici per a corregir...?
Els pares, es poden sentir involucrats emocionalment, a intentar posar en marxa, per exemple, els exercicis d’articulació. Només els professionals poden assumir el rol, ja que es requereix d’una formació per detectar, saber l’evolució probable dels dèficits, treballar la problemàtica, elaborar hipòtesis de treball, pronosticar, etc.
Aspecte emocional de la família: Existeixen fases prototípiques relacionades amb aquest aspecte:
- Fase de shock inicial: Passa quan es rep el diagnòstic inesperat. No reconeixen que el seu fill presenta necessitats especials. Hi ha tristesa i sentiments de culpabilitat.
- Fase d’esperança: Quan es comença a assumir la realitat del nen.
- Fase d’acceptació: Els pares busquen solucions, adopten postura activa.
- Fase d’ajust: Etapa d’acomodació i equilibri. Reconeixen diferències del nen.
Estratègies que normalment sol utilitzar la família per educar als fills:
a) Estratègies negatives:
Escassa negociació, falta d’escolta, balança dels premis i càstigs, absència de mediació, el “no” com a referent, etc.
b) Estratègies positives:
Dedicar temps d’aprenentatge, potenciar el diàleg en un entorn relaxat, acceptar i recollir tot el que els nens ens donen dins el procés d’aprenentatge, reforçament positiu i autoestima dirigida al nen, desenvolupar les habilitats socials de la comunicació, el joc com un element dinamitzador del llenguatge, etc.
Com a conclusió: En tot tractament és necessari i imprescindible l’ajuda, la implicació dels pares, però... com a pares. No es pot ser pares i logopedes a la vegada. El grau d’emotivitat, l’angoixa,... provoquen tensió i desequilibris que interfereixen en la relació familiar. Des de l’experiència de l’autor, com a mare i logopeda, aconsella que cada un ha d’exercir el seu paper, en col·laboració, clar. El logopeda, tractarà el cas amb la suficient confiança i suport per realitzar la reeducació satisfactòria i no ha de sentir-se evaluat o compromès professionalment amb la mare-logopeda. I la mare... ha de fer de mare. L’autor rep una aportació de la “Isabel” que diu: “La major ajuda que vaig poder donar al meu fill va ser no engoixar-me, no avaluar i valorar cada frase o expressió i substituir-ho per anar al parc amb ell o mirar un conte per el simple fet de mirar-lo o llegir-lo. Va ser fantàstic el que vaig descibrir i allà va començar realment el “diàleg” amb el meu fill”.
Autor: Daniel Osca Rodriguez Boggia. Logopeda i llicenciat en Ciències de l’educació; educador especialitzat i logopeda.
Irene Alonso Espin
No hay comentarios:
Publicar un comentario