Dia Europeu de la Logopèdia

El dia 6 de març és el dia dedicat a la logopèdia. El CGCL (Consejo General de Colegios de Logopedas de España) va crear un vídeo molt interessant on s’explica de manera molt clara els diferents camps en què pot treballar un logopeda.
Ens deixa clarFinal del formulario que un logopeda no només ajuda a dir la /r/ sinó que et pot ajudar a dir tots els sons.

No només t’ajuda a parlar sinó que t’ajuda a expressar-te.

No és aquell que s’encarrega dels peus (aquest és el podòleg) però sí que et pot ajudar a trobar una bona postura per tal de poder projectar millor la veu.

També, s’encarrega de donar eines a les persones que han patit un trastorn neurològic, per tal de que aquestes es puguin expressar millor.

Hi ha persones majors que pateixen una demència (pertorbació total o parcial de les facultats mentals), que poden ser ajudades pel logopeda, per tal d’alentir el desenvolupament d’aquesta.

Una persona que pateix disfèmia (tartamudesa) també pot ser ajudada per un logopeda. La persona ha d’aprendre a dominar la disfèmia, no és la disfèmia que ha de dominar a la persona.

Fins els 6 anys els infants desenvolupen el llenguatge. Si un infant no intenta comunicar-se amb els altres (ja sigui amb el plor, el riure, la mirada), aquest infant necessita una atenció per part del logopeda.

Les disfàgies també són tractades pel logopeda. Potser algú no s’hagi aturat a pensar mai com es produeix la deglució. La considerem un acte involuntari que realitzem sense adonar-nos. Però hi ha persones que no poden menjar per la seva pròpia boca perquè la deglució que sembla “automàtica” no ho és per tothom.  El logopeda pot ajudar a la persona a trobar una manera per realitzar la deglució sense problemes.

Els pacients que han patit un càncer de laringe i han estat operats, també seran intervinguts per un logopeda. Aquests poden aconseguir parlar a través d’unes tècniques alternatives, ja que no tenen cordes vocals. No pretenen recuperar la seva veu anterior, sinó la comunicació.

I per últim, la deficiència auditiva. Com molt bé es diu al vídeo: “el no ver te aisla de los objetos, el no oir te aisla de las personas”.

Aquest és un resum sobre el vídeo on s’expliquen totes les funcions que té/ pot tenir un logopeda.
Vull fer força amb una frase que es diu durant el vídeo: “la teràpia logopèdica té un caràcter funcional molt més important que el formal”. El que és més important és comunicar-se, no importa si la forma és molt correcta. Cada persona ha de comunicar-se tenint en compte les seves possibilitats.

Com es pot observar i fent referència al principi, el logopeda no només és aquell que et mostra a dir la /r/.

Sefa Moll

Isabel Palomeque, una gran lluitadora.

El passat dijous ens va venir a visitar la Isabel Palomeque, una noia amb moltes ganes de viure, i una gran lluitadora, que ha escrit un llibre explicant la seva experiència, "Alta Sensibilitat".

La Isabel és una noia de 32 anys,  que amb tan sols 24 va patir un Ictus Isquèmic. Abans d’haver patit l’Ictus ella era una noia com qualsevol altra de la seva edat. Havia estudiat infermeria, treballava a la Clínica Sant Jordi de Barcelona, era una noia extravertida, riallera, a qui li agradava sortir amb els seus amics,… De fet, ens explica que va patir l’Ictus un divendres a la nit, mentre prenia quelcom amb el noi amb qui sortia. Descriu el moment dient, que de cop, aproximadament a les dues de la matinada, la part dreta del seu cos es va paralitzar, la cara se li va deformar, i no recorda res més fins passades unes hores, que es va despertar a la UCI de l’hospital Vall d’Hebrón de Barcelona.

La Isabel ens parla del moment en el que va despertar, encara sorpresa, diu que no sabia què feia allà estirada, quan potser el dia abans havia estat ella atenent algú en aquelles circumstàncies i en un lloc igual al que es trobava en aquell moment. Es preguntava què feia allà, què li havia passat, per què tenia tants cables al seu voltant. I ens parla de l’angoixa que allò li provocava, ja que el fet de despertar-te en un lloc desconegut, envoltada de gent desconeguda, no és gens agradable.

Tot i el que ella ha hagut de viure aquests 8 anys, ens parla amb gran optimisme, amb una força, que ja a molts ens agradaria tenir. Narra la seva història de la millor manera possible per a ella, després d’haver patit un Ictus i havent-li deixat com a conseqüència una Afàsia Motora amb aquestes característiques, com el no poder articular/produir sons, és a dir, no poder parlar gens durant un any i mig aproximadament. Diu que no sap com, però només li sortien tres paraules. La resta tot ho deia a base de “sí” i “no”. Quan li preguntaven qualsevol cosa, la seva resposta era “sí” o “no” però, ni tan sols parlat, sinó articulat amb el cap.

Tampoc era capaç de fer segons quins moviments, no podia caminar, i anava en una cadira de rodes, sempre l’havien d’ajudar els seus pares, o bé, els especialistes als que anava, com van ser al principi els de l’Institut Guttman de Barcelona, així com d’altres centres on va estar.

Durant el seu discurs hem pogut observar, com li costa molt dir les paraules, com fa simplificacions sintàctiques, així com la supressió d’algunes categories funcionals, tot i que ella reconeix que abans feia molts més errors, i li costava molt més articular paraules. Però jo crec, que amb l’Afàsia Motora que pateix, aquests errors, aquests entrebancs,... que ens mostra mentre ens explica la seva experiència són mínims.

En conclusió, crec que aquesta ha estat una de les millors sessions que hem fet, una de les més interessants, i potser, una de les sessions en les que més hem pogut aprendre. Tant en l’àmbit de les relacions interpersonals, la manera com hem de tractar als pacients, que en un futur puguem tenir, com la conseqüència d’una Afàsia d’aquest tipus. Com una persona és capaç de superar una malaltia d’aquest tipus, amb l’optimisme que ho fa, i com és capaç d’explicar-ho a persones desconegudes amb tanta fortalesa i humor.

Realment, per mi aquesta ha estat una gran experiència i oportunitat, que d’alguna manera em serveix tant en l’àmbit acadèmic, el professional, com en el personal, per saber valorar allò que tenim. I sobre tot, que en aquesta vida tot és superable, i hem de viure cada moment com si fos l’últim.

I com que algun dia serem logopedes, reconforta molt veure com persones, que es dediquen a allò que nosaltres volem ser han ajudat tant a persones com la Isabel, i com han fet que ella pugui veure les coses de millor manera a com les veia al principi.

 Núria Ortega



Logopedia y enfermedades neurodegenerativas.

Aquí os dejo un enlace sobre logopedia y enfermedades neurodegenerativas que me ha parecido muy interesante.

http://sid.usal.es/idocs/F8/8.2.1.2-139/149/58_59_logopedia.pdf

“ El lenguaje es el máximo exponente de la distinción entre el ser humano y los animales.

Nuestro sistema nervioso es capaz de procesar experiencias, información, intenciones , actitudes, pensamientos, sentimientos y sensaciones y convertirlos en palabras e incluso en gestos y miradas, inteligibles para nuestros interlocutores. La ausencia de comunicación nos conduce al aislamiento.”

Trata sobre la intervención logopédica en estas enfermedades desde la minimación de factores interferentes, optimización de la función dañada y compensación de la función dañada. Habla por ejemplo de la disartria ( trastorno del habla) o la afasia ( pérdida de capacidad de producir o comprender el lenguaje).

La finalidad de todo esto es mejorar el éxito de las actividades de comunicación y deglución a través de pautas y estrategias.

En este artículo también se nombran otras alteraciones que pueden interferir en la comunicación y o deglución como pueden ser las alteraciones conductuales y emocionales.

Como bien dice el articulo :

“ la logopedia contribuirá en el mantenimiento, prevención de riesgos y mejora de calidad de vida de la persona con una enfermedad nneurodegenerativa. La intervención precoz e interdisciplinar facilitará el éxito terapéutico”

Emma Pérez García

LOGOPÈDIA A TRAVÉS DEL iPad

Aquesta noticia explica que un finalista dels Mobile Premier Awards ha creat una aplicació per tal d’ajudar els nens que tenen dificultats per parlar.  Aquesta aplicació que s’anomena Speech with Milo, pretén ajudar als nens a comunicar-se, adquirint habilitats del llenguatge durant una experiència divertida i alhora productiva. També potencia l’experiència interactiva entre l’usuari i el Milo.

El seu funcionament és reconèixer la veu de l’usuari i ordenar al protagonista de l’ aplicació (Milo)  que faci una una acció. Per saber si l’usuari ha pronunciat correctament l’animació farà l’acció indicada. Per tant, en aquesta aplicació el llenguatge està centrat en els verbs, que es manifesten en accions del Milo.

Un altre punt a favor és que : “El padre o logopeda que trabaje con ello tiene la tarea, más complicada, de guiar al niño y ayudarle a aprender”. Per tant, vindria a ser un treball conjunt entre l’usuari, el pare o logopeda i l’aplicació.

Actualment el preu d’aquesta aplicació és baix ja que de moment no va dirigit als logopedes sinó a les cases. Tot i això s’ha invertit molt temps i aproximadament uns 4.000 dòlars.

Finalment, exposen al públic que gràcies a ser premiats, podran ensenyar la nova aplicació als experts en aquest camp, com per exemple els logopedes i que aquests podran donar idees i aportar coses noves a l’aplicació.

http://www.readwriteweb.es/sim/logopedia-ipad/

Aida M.

Afàsia

L'afàsia és un trastorn cerebral caracteritzat per la pèrdua més o menys exclusiva de la producció i/o la comprensió del llenguatge parlat o escrit, o d'ambdós, sense lesions en l'aparell de la fonació ni malalties psíquiques. El seu origen és divers. Per lesió vascular, traumàtica, per l'existència d'un tumor, entre d'altres.

Els dos tipus d'afàsia mes freqüents són l'afàsia de Broca i l'afàsia de Wernicke. En la primera, el pacient manifesta moltes alteracions en el terreny expressiu, el pacient té dificultats per trobar paraules, especialment poc habituals. La comprensió està força preservada. En canvi, en l'afàsia de Wernicke hi ha considerables alteracions pel que fa a la comprensió oral.

Causes del trastorn:
L'afàsia està originada per una lesió del teixit cerebral. Cada hemisferi cerebral no només controla el moviment i la sensació del costat oposat del cos sinó que sembla estar especialitzat en funcions mentals particulars.
L'hemisferi esquerre és el que sembla estar més vinculat amb el llenguatge. Les persones les quals tenen l'hemisferi esquerre lesionat durant la primera infància poden "apendre a parlar" correctament amb l'hemisferi dret. De totes maneras, la lesió en l'hemisferi esquerre és la que normalment origina l'afàsia: les quines tenen lloc a la part anterior causen els trastorns no fluids (ex: l'afàsia de broca), i els quins es produeixen en la part posterior causel els de tipus fluid (ex: l'afàsia de Wernicke).

Recuperació:
El terapeuta del llenguatge, juntament amb els altres professionals implicats, persegueix dos objectius principals: millorar les capacitats lingüístiques  del pacient, oferint-li estratègies per aprendre a minimitzar els efectes del trastorn, i acompanyar la persona afectada en el procés de dol per la pèrdua d'aquesta capacitat.

Fonts: La logopèdia. Anna Nolla·Anna Tàpias. 1ª edició. Editorial UOC.
          Diccionario Oxford de la mente. Richard L. Gregory (ed). Alianza Diccionarios.
Foto: http://amaludibel.blogspot.com/ 


Marta C.

La Disfèmia

Aprofitant que anteriorment s'ha parlat de la pel·lícula  "el discurso del rey" que s'ha convertit en el gran triomfador dels Oscar, vull aprofundir més en el tema de la Disfèmia. 

La disfèmia o també anomenada tartamudesa del desenvolupament és un trastorn de la fluïdesa de la parla.  És caracteritza per una expressió verbal interrompuda en el seu ritme d'una manera més o menys brusca. La disrupció del discurs s'acompanya d'altres signes anormals que afecten funcionalment a la coordinació fonorespiratòria i el to muscular junt amb les respostes emocionals i negatives. 

De les múltiples definicions que s'han donat de la disfèmia, una de les més senzilles i expressives és la que proposa Van Riper (1973): <<... una paraula mal organitzada temporalment, més la consecutiva reacció del parlant a aquesta paraula>>.  A aquest trastorn del ritme de la parla (tartamudeig) s'hi afegeixen una sèrie de factors psicopatològics que compliquen el quadre i converteixen la disfèmia en una síndrome complexa i difícil de tractar.

La incoordinació de moviments seria responsable del tartamudeig bàsic (Stromsta, 1986), alhora que l'alteració emocional seria un fenomen secundari al tartamudeig, après i responsable de la complicació i manteniment del trastorn. 

Segons Wingate (1964):  "la tartamudesa és una pertorbació de la fluïdesa de l'expressió verbal caracteritzada per repeticions o prolongacions involuntàries, audibles o silencioses, durant l'emissió de curtes unitats de parla, és a dir, dels sons, les síl·labes o les paraules monosíl·labes". 

Diferents aspectes a tenir en compte davant de persones amb disfèmia:

•           Ajudar a acceptar la seva forma de parlar.
•           Modificar les creences que té en relació al seu “rol com a parlant”.
•           Disminuir les seves pors i ansietat.
•           Incrementar la seva confiança.
•           Millorar la seva autoimatge i autoestima.
•           Incrementar la seva interacció verbal.
•           No sobreprotegir-los.
•           Augmentar sentiments de seguretat i confiança en ell mateix.
•           Adaptar-se el seu propi ritme i velocitat.

Pautes de conducte per el disfèmic: 

• Parlar amb calma, sense precipitació.
• Posar en pràctica l’autoobservació de la parla quan és fluida per aprendre els mecanismes de la fluïdesa espontània.
• No evitar el tartamudeig sistemàticament. No defugir de les situacions verbals. Parlar sempre que sigui necessari. Afrontar el risc de tartamudejar .
• No desviar la mirada de l’ interlocutor.
• Anar eliminant moviments paràsits, que resulten improductius i que no siguin necessaris per tenir un llenguatge fluid.
• Utilitzar, en canvi, una gesticulació harmònica que acompanyi la parla facilitant la fluïdesa.
• Observar i definir el que succeeix al tartamudejar. No quedar-se amb lla visió emocional desagradable, mes o menys vaga, si no tractar d’explicitar i diferenciar els seus components emocionals, motor i verbal per conèixer millor el trastorn  i poder tractar en diferents nivells.
• Anar eliminant l’ús de sinònims.
• Parlar amb més entonació o menys esforç.
• Parlar com més possible.

fonts: Manual de logopedia. Jordi Peña - Casanova. 3a edición. Masson.

          Disfemias en la práctica clínica. Rocío Monge Díez. Isep intervención. 

          Imatge: http://2.bp.blogspot.com/_F5O_gh009Nw/TIlmEnxMRUI/AAAAAAAADW4/jd6PH80BVa8/s1600/disfemia.jpg

                                                                                                                                          Cristina M.